PASSEJANT PER LA CARRETERA (I)

24.01.2016 | 08:03
PASSEJANT PER LA CARRETERA (I)

Temps era temps en què la carretera era el passeig habitual de moltes poblacions. Ho motivaria el fet de ser la zona més planera i per la que es podia caminar amb una mica de comoditat, encara que s'anés calçat de diumenge. Calçat que només s'utilitzava els dies festius, ja que el vestir i el calçar s'havien de distingir i es distingien del vestir i el calçar dels dies ordinaris, o dit d'altra manera dels dies laborals i també del calçar i vestir de diari. Les sabates eren cares i s'havien de fer durar tot el temps possible. Aquest costum d'utilitzar la carretera com a passeig no era pas només cosa del medi rural, sinó també de la ciutat. Amb l'avantatge que molts pobles només disposaven d'una sola carretera i el passejar podia resultar monòton, en canvi a Girona teníem diverses carreteres per les quals es podien alternar les passejades. Per moltes famílies el passeig per una de les carreteres era la manera d'omplir les primeres hores de la tarda dels dies festius de la temporada hivernal. O del caient de la tarda dels dies de la primavera i estiu. Per recloure's a casa a entrada de fosc i destinar una llarga vetlla entorn del braser, sovint acompanyats de parents o amics que es reunien per amenitzar la vetllada. I a l'estiu situant-se en el balcó, o si es vivia en planta baixa, traient cadires al pas de la porta. Amb la distracció de contemplar el pas de la gent. Eren temps en què no havia arribat encara la radio i encara menys la televisió, mentre que la conversa i l'observació de l'ambient eren una senzilla i inofensiva manera de passar l'estona, inofensiva mentre la conversa no derivés en crítica i murmuració, que a vegades podia ser cruel.
Abans que el curs del riu Güell es desviés, transcorria arran de la Devesa. Aleshores hi havia una carretera amb l'amplada justa per circular un cotxe en cadascuna de les dues direccions. Carretera que discorria entre el mal anomenat Passeig Central (que no és central sinó lateral), i el curs del riu Güell. Aquell vial circulatori havia passat molts anys sense merèixer un senzill asfaltatge, i un bon dia, quan el nostre parc urbà s'estava refent de la trista situació en què havia quedat arran de la tràgica inundació de l'any 1940, l'Ajuntament, amb molt bon criteri, i segurament que fent un esforç pressupostari, va arreglar el paviment amb unes llosetes asfàltiques. Quedà una obra magnífica. Bona presentació i comoditat pels usuaris, que eren uns pocs automòbils i encara algun carro de tracció animal. Però els que passejaven per la Devesa, que aleshores eren una gran majoria de ciutadans, s'adonaren que era més còmode i que ocasionava menys desgast del calçat, passejar per la carretera que pel passeig. Mentre que la carretera era perfectament llisa, la sorra granelluda del Passeig resultava una mica incòmoda, especialment si la sola de les sabates era poc gruixuda, com solia ser el cas de les sabates que s'usaven per anar a passeig els dies festius. Aquest detall mogué els passejants a circular per la carretera en lloc de fer-ho pel Passeig, que era el lloc oficialment idoni; però no el més còmode. El trànsit rodat era escàs. Eren temps de restriccions generalitzades. Pocs cotxes i gran escassesa de gasolina. Tanmateix de tant en tant sí que passava o intentava passar algun vehicle. La presència dels passejants per aquella carretera, que no tenia voreres ni vorals, no deixava de ser un perill per als vianants i una molèstia per als conductors. La cosa arribà a esdevenir problemàtica i l'autoritat prengué mesures. Uns policies municipals s'encarregaven de convèncer els vianants que no els era permès circular per la carretera, advertint-los que el seu lloc era el asseig. La labor d'aquells soferts funcionaris no resultava massa fàcil, ja que la impertinència de molts vianants no cessà fins que es mostrà l'amenaça de multar amb severitat els que no s'avinguessin a fer el que calia.
Si es volia o es podia fer una passejada més llarga, des de la mateixa Devesa es podia continuar fins al Pont de la Barca, i passat el pont hi havia dues opcions. A l'esquerra la carretera oficialment anomenada de Les Planes, i vulgarment coneguda per carretera de Sant Gregori. A la dreta la que ens portaria fins la veïna població de Sarrià. La carretera de les Planes transcorria entre camps de conreu separats del vial per un discret marge, l'altura del qual no impedia contemplar els camps que s'estenien a un costat i l'altre, com també la masia de Can Sopa, a la dreta, i la torre dels Pauperes a l'esquerra. Com moltes carreteres secundàries d'aquell temps, estava sense asfaltar i la irregularitat del paviment la caracteritzava com una de les pitjors carreteres de la comarca. Parlar de la carretera de Sant Gregori era sinònim de referir-se a una carretera en pèssimes condicions per a la circulació de vehicles. Però les queixes dels conductors es pot dir que no existien, ja que el trànsit rodat hi era d'una escassetat notable. Al cap del dia hi passaven ben pocs automòbils, l'autobús del servei públic, els dies de mercat a Girona, algun ciclista i els carros de tracció animal. Es podia considerar un espai prou tranquil per utilitzar-lo com a passeig, especialment les tardes assolellades dels dies de tardor i d'hivern. Els passejants solien arribar fins la anomenada Barca Vella, un hostal i berenador situat aproximadament on ara hi a la rotonda que facilita el pas en direcció a Taialà. També des d'allà es podia accedir a la Fontajau i retornar per un bucòlic caminet, que seguint el marge del Ter, ens portava al berenador de La Barca, i al pont, per retrobar la Devesa i reintegrar-nos a la ciutat.
Si en sortir de Girona i, passat el pont de La Barca, empreníem la carretera de la dreta arribaríem a Sarrià i creuant el Ter pel Pont Major retornaríem a Girona. Més exactament , deixat Sarrià i passat el pont ja érem a Girona, ja que el barri del Pont Major forma part de la ciutat. Però seguidament entraríem en el terme de Sant Daniel, al que pertanyia el col·legi i santuari dels Salesians. I immediatament tornàvem a trobar el terme de Girona, al barri de Pedret. El carrer de Pedret és carretera que porta al Baix Empordà, carrer i era també via del tren petit, o de Palamós, vulgarment anomenat Aixafagossos. Aquell vial, que era molt més estret del que és ara, complia les tres servituds: passeig, carretera i via fèrria. Tant si caminàvem per Sant Ponç, camí de Sarrià, com per Pedret, trobàvem ben poques dificultats. Tot i que una era la carretera general de Madrid a França per la Jonquera. I la del Baix Empordà per Pedret, també, fins al Pont Major va ser durant segles part de la carretera general d'entrada i sortida de la ciutat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema