A la mort d'un familiar

«Als sers estimats se'ls enyora, però sabem que deixarem de viure i no podem esquivar el nostre límit en el temps i per això volem la immortalitat»

27.01.2016 | 09:16
A la mort d'un familiar

La setmana passada se celebrà el sepeli de la mare de la meva dona. Anciana de 93 anys, traspassà després de moltes malalties i va patir durant els últims dies. Va expirar per vella i els seus dos fills li feren costat fins al darrer moment. Tots havien acceptat conformadament que la flama de la vida s'extingia i no tenia sentit allargassar-la amb sofriment perquè ja feia dies que havia perdut la consciència.

La mort és trista, especialment la dels nens i la de les persones joves. «És una injustícia, el nen no es mereixia morir» -exclamava una mare, un personatge de Jean Paul Sartre davant el seu fillet acabat de perir- i li preguntava a un capellà amic quin significat podia trobar-hi al fet que el nen de quatre anys hagués mort. El bon home intentava consolar-la amb l'argument que Déu sap coses que nosaltres no sabem, que ens posa a prova i potser ens evita un mal pitjor. Endebades. És incomprensible l'òbit d'un nen o d'una persona jovenívola.

Més entenedora resulta la de la persona gran i si ha tingut una vida honesta i si és estimada i s'ha sentit estimada, i ella recíprocament ha transmès afecte, interès sincer i comprensió pels altres, quan així passa emergeix el desig que la persona finida gaudeixi d'un bon descans etern i sinó francament ens sentim alliberats. Jack Nicholson a l'enterrament de l'actor Robert Mitchum en veure que altres companys i companyes ploraven o mostraven falses mostres de condol no va poder aguantar-se més i adreçant-se a ells va dir: «Els que estem aquí hem sofert mals tractes, vexacions, traïdories (va ser molt despietat amb la Marilyn Monroe) d'aquest ser tan menyspreable. A tots ens ha perjudicat, enredat, venut. Els meus ulls no vessaran ni una llàgri?ma i m'alegro que estigui dins d'un nínxol. El que hem de fer és celebrar-ho».

Als sers estimats se'ls enyora, però sabem que deixarem de viure i no podem esquivar el nostre límit en el temps i per això volem la immortalitat, l'anhel vehement de transcendir. Aristòtil en l'Ètica a Nicòmac ja va deixar escrit que podem desitjar-ho tot, fins i tot la immortalitat. No volem morir, ningú ho vol, i els suïcides que es treuen la vida és per culpa de la vida, que no els ha permès viure com ells volien (excepte els suïcidis anomenats «heroics» per Émile Durkheim, que es lleven la vida contra la seva pròpia voluntat amb la bona intenció de salvar els altres, moren per un fi superior).

Crec que som moltes les persones que ens hem interrogat quin significat té la pròpia existència si queda tallada contra el nostre interès. Ens donen la vida sense demanar-la i ens la prenen sense el nostre consentiment. Ens neixen i ens moren. «L'home és un ser per a la mort llançat al món» sentencià Heidegger. Aquest plantejament ens pot omplir d'angoixa si hom no troba una raó noble que desenvolupar, que li serveixi per donar significança a allò que literalment no en té, una causa digna de caire social, religiós, social, filantròpic, laboral, etc., ans la vida se'n va en doina, car pels que no són creients no hi ha una explicació lògica i racionalitzable al temps vital.

La meva mare va encunyar una frase basardosa i paradoxal: «És la vida la que no ens deixa viure». (A primer cop d'ull és una contradicció puix que sense la vida no hi ha vida i el que barra taxativament el seu desplega?ment és la mort). Al·ludia, emperò, a les necessitats creades, moltes supèrflues i falses, i suposadament obligades per la publicitat que exigeix anar a la moda, mantenir un estatus, i totes les seves llamineres promeses ens encarrilen a consumir de forma compulsiva. La vida no té pietat pels vius si no sabem interpretar-la i entendre la desavinença conceptual implícita en el fet de viure i de morir. Admiro l'enteresa dels estatunidencs, l'acceptació estoica, que no resignació, que som sers en el temps, que hem d'acollir la finitud com un fet natural, tal com ho proposa Epicur tot desdramatitzant la mort: «Quan nosaltres som, ella no és, i quan ella és, nosaltres no som».

Fa uns dos anys vaig reproduir una carta literàriament fresca, espontània i ben escrita d'una nena de 13 anys que agraïa l'amistat al seu íntim amic que acabava de complir anys. Avui aporto un text deliciós, molt sentit, d'una nena de 12 anys, la Martina Mate, sense faltes d'ortografia, que va llegir i ens va deixar bocabadats. (La Martina Mate parla i escriu català i castellà molt bé i s'expressa en anglès com una londinenca). La carta evoca entendridors records de la seva besàvia.

«Hola iaia, en part sé que no et puc parlar cara a cara, però a mi em consola escriu?re't perquè sé que a tu t'agrada molt. Sé moltes coses de tu: que t'agrada la música de Pau Casals, que jo canti el Cant dels Ocells, que estiguin per tu i que et cuidin, també t'encanta parlar de les teves anècdotes i algun o altre dolor inventat».

«Ara, després de la mala notícia, he recor?dat com una pel·lícula tots els bons moments que hem viscut juntes. Com quan et pintava les ungles i, encara que no t'agradés el color, tu estaves contenta que la teva besnéta te les pintés. Recordo que et vas quedar sorpresa que pogués enganxar-te un brillantet a l'ungla. I sempre recordo que sempre "xulejaves" de besnéts. També memoro les històries de quan eres jove. Me les explicaves com si fos ahir que t'havien passat. Estic orgullosa de ser la teva besnéta, i sí! HO ESTIC! Em fa pena que ja no estiguis amb nosaltres, però sé que tu paties i que volies això. Per cert, gràcies per la bosseta feta per tu, és preciosa! Gràcies.»

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema