No se si vostès coincideixen amb mi o no, però tinc la sensació que a la política espanyola li agrada més el teatre i els gestos que cap altra cosa. Les seves, però, són unes actuacions barroeres, farcides d'un llenguatge que en aquest cantó de la península ens consta molt de pair, perquè es tracta d'anar provocant i pressionant constantment a través dels mitjans de comunicació, amb la connivència i l'altaveu d'un exèrcit d'opinadors, a alguns dels quals els convindrien uns cursos d'educació i fins i tot d'alfabetisme. Dit això, el que estem veient aquests dies no es només un espectacle penós sinó també una mena de por col·lectiva a assumir responsabilitats i a voler-se posar al davant del carro per governar l'Estat, no fos cas que algun dels teòrics líders actuals fracassi i quedi retratat.
A hores d'ara, a mi no em sembla que cap d'aquests líders polítics posi massa interès en voler governar el país veí, i ja sabem que els números són difícils de quadrar i que caldrà molta mà esquerra si és que es volen impedir unes noves eleccions, però a data d'avui no es veu ningú interessat en una cosa ni en l'altra, ni en voler governar ni en voler negociar o, si més no, que se'ls vegi negociant amb segons qui.
Costa d'endevinar si és que assistim a unes noves formes de fer política -la de fer veure i fer creure el que no és- o simplement és que en comptes d'assistir a un partit de la Champions estem davant d'un encontre de tercera regional, on tot és més de buscar brega i molt menys delicat.
De fet, l'espectacle polític ha deixat de sorprendre'ns. Les representacions a Catalunya ja varen ser sonades i ara a Madrid no han volgut quedar enrere. Abans ens cansaven tantes convocatòries electorals, ara en canvi ens cansen les jornades postelectorals que no acaben mai.
