Pacte d'esquerres?

«Suposo que molta gent ho veu amb simpatia, sobretot després de les revelacions sobre la corrupció del PP i el govern antipàtic i gens dialogant de Mariano Rajoy»

28.01.2016 | 09:14
Pacte d'esquerres?

Qualsevol que hagi llegit els assajos polítics de George Orwell-i a Espanya, per desgràcia, no ha estat gaire gent- sap que no hi ha major odi que el que històricament ha separat els socialdemòcrates dels comunistes. Durant la II Guerra Mundial, els anglesos van enviar a Moscou -el Moscou de Stalin, la policia secreta i el gulag- un ambaixador de l'esquerra laborista, amb l'esperança que millorés les relacions entre els dos governs. Va passar tot el contrari, i l'ambaixador va haver de ser rellevat per evitar un greu conflicte diplomàtic. George Orwell va escriure que només un ingenu podia haver enviat un ambaixador socialista a un país comunista, perquè socialistes i comunistes es portaven malament des dels temps de la III Internacional, el 1914, i mai s'havien refiat uns dels altres.

És fàcil entendre per què. Els laboristes -la socialdemocràcia actual que a Espanya representa encara el PSOE- acceptaven la democràcia formal, el capitalisme regulat, el reformisme polític i el gradualisme en els canvis socials. Els comunistes, en canvi, volien el control estatal de tots els aspectes de la vida ciutadana, la supressió del capitalisme i el predomini absolut del Partit Comunista i dels seus líders intocables. Qui conegui una mica la història del socialisme espanyol del segle XX recordarà les amargues pàgines, plenes de ràbia i de desdeny, que algunes personalitats del PSOE, com Indalecio PrietoFrancisco Largo Caballero, van escriure sobre la influència soviètica durant la guerra civil.
Han canviat les coses en els últims temps? La desconfiança, per descomptat, no sembla haver desaparegut, tot i que el comunisme -o l'esquerra més o menys radical que l'ha substituït al segle XXI- ha acceptat de mala gana el sistema capitalista i la democràcia representativa, encara que de vegades la defineixi amb el terme desdenyós de «democràcia formal», però amb la secreta esperança de canviar-los per complet i a daptar-los als seus fins. De totes maneres, els partits de l'esquerra neocomunista han acceptat a Europa les eleccions i l'alternança democràtica, encara que no cal oblidar que els polítics chavistes d'Amèrica Llatina -els hereus actuals del comunisme del segle XX- han fet tot el possible per eternitzar els seus líders en el poder amb tota mena de martingales legals i referèndums de dubtosa constitucionalitat. Hugo Chávez, a Veneçuela, va estar quinze anys al poder, del qual només va poder ser desallotjat per un càncer, tot i que és cert que va guanyar totes les eleccions i referèndums als quals es va presentar. Evo Morales, a Bolívia, porta deu anys al poder i ha proclamat el seu desig de continuar deu anys més, fins al 2020 i potser més lluny encara. I Rafael Correa, a l'Equador, porta governant des del 2007 i seguirà en el poder fins al 2017, si no decideix presentar-se a unes noves eleccions i renovar els seus mandats. És cert que aquests presidents «bolivarians» guanyen les eleccions, i sovint amb majories molt folgades, però per descomptat està molt clar que no són gaire partidaris de la limitació de mandats ni de l'alternança en el poder ni de la llibertat d'informació. I tots, no convé oblidar-ho, van canviar la Consti?tució només d'arribar al poder per adaptar-la en el possible a les seves necessitats. Cap Constitució bolivariana, per exemple, s'assembla a la nostra Constitució del 1978, amb la seva exigència d'amplis consensos per establir qualsevol canvi important.

És lògic un pacte d'esquerres entre el PSOE i Podem? Suposo que molta gent ho veu amb simpatia, sobretot després de les revelacions sobre la corrupció del PP i el govern antipàtic i gens dialogant de Mariano Rajoy. Però hi ha un problema que no sé si encara s'ha resolt: quina és la ideologia de Podem? Perquè Podem va començar essent un partit de l'esquerra radical que comptava amb molts militants que procedien dels moviments antisistema. I el seu èxit va consistir en saber capitalitzar les protestes del 15-M, un moviment caòtic que no tenia líders i d'ideologia concreta i que només es fundava en la ràbia i en la frustració. Podem va saber donar-li una orientació ideològica i oferir-li un lideratge a aquest moviment -un gran lideratge, per cert, ple d'audàcia i teatralitat, encara que Cristóbal Serra no dubtaria a definir Pablo Iglesias com un personatge lluciferí-, cosa que li va atreure immediatament a milers i milers d'electors que fins llavors no havien sabut en qui confiar.

Ara bé, el problema segueix sent el mateix: quina és la ideologia de Podem? Perquè és impossible que el bolivarianisme dels seus líders desaparegui de la nit al dia, com creuen alguns ingenus, igual que és impossible que un senyor que ahir era antisistema l'endemà es converteixi en un tebi socialdemòcrata a la danesa (encara que a Dinamarca hi governa des de fa força temps la dreta, cosa que molta gent ignora). Tampoc sabem quines idees té Podem sobre la creació d'ocupació, ni sobre l'economia productiva, ni sobre la plurinacionalitat -sigui això el que sigui-, ni en realitat sobre res de res. Tot és un misteri. I en aquestes condicions, un es pregunta què pot sortir d'un pacte entre una esquerra socialdemòcrata i un partit que ni tan sols sap què és.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema