Agressions verbals 0 - Futbol 1Ester Gimbernat i Soler. Banyoles.
Aquest diumenge passat vaig anar a veure el meu fill de vuit anys al futbol. Jugaven UE Porqueres C-CE Banyoles A, categoria benjamí de primer any i vam perdre 3-5. El meu fill és de Banyoles i fa tres anys que juga amb el Porqueres, és on hi ha tots els seus amics, i si res no es torça és on seguirà jugant fins que ell vulgui. Fins diumenge i durant aquests tres anys mai havia vist com de violent i agressiu pot ser el comportament dels pares al futbol.
Jo era en un lateral del camp. Feia estona que la resposta d´alguns pares del Banyoles davant les faltes dels jugadors del Porqueres era, per dir-ho suaument, desmesurada, fora de to, però no en vaig fer gaire cas. Fins que va arribar la jugada on van considerar que tenien la potestat per vomitar el que els vingués de gust i quedar-se tan amples.
Els fets van passar quan el meu fill va fer una falta amb més intensitat, després de rebre´n reiteradament (tot i que no vull justificar la falta, cal tenir tota la informació), i aquí va esclatar el fastigós espectacle. Van començar a descarregar les seves frustracions, els seus maldecaps, les seves ràbies, amb insults, gesticulacions i paraules fora de lloc, i el més trist és que ho van fer cap a un nen de 8 anys. Amb la mainada sí que poden oi?, amb la mainada s´atreveixen, que valents!
Quina impotència com a mare haver-ho de presenciar i escoltar, i no dir res perquè sinó se m´hauria titllat de provocadora i buscabregues. Què s´ha de fer, callar?, no dir res? Doncs no, no vull callar, i crec que ningú hauria de permetre que això passi als camps de futbol ni a cap camp, sigui de l´esport que sigui. A on hem d´arribar! Què ens falta per veure? Que els pares saltin al camp i persegueixin la mainada?
No es pot tolerar cap violència o agressió verbal al camp i menys encara si són menors. Als fills els hem d´educar els pares i comportaments com aquests perjudiquen i molt la feina del dia a dia, i també la dels entrenadors que treballen perquè els nens entenguin l´esport com un valor afegit en el seu aprenentatge.
A aquests individus se´ls ha de fer callar i fer-los fora dels camps i no deixar-los entrar més, i si existís la possibilitat, que no ho sé, denunciar-los. No s´hi val allò de «no s´hi pot raonar, no cal que t´hi enfrontis». Per a mi són uns fets molt greus i no hi ha res que justifiqui que un nen rebi insults ni menyspreus de ningú.
Jo no vaig saber com reaccionar perquè no ho havia viscut mai, i no us penseu que no em bullia la sang, però tinc clar que si mai torna a passar, arribaré fins a on calgui per denunciar-ho.
El trist adéu de la llibreria CarlemanyLluís Torner i Callicó. Girona.
Aquest final de gener, els veïns del Barri de la Devesa hem quedat sorpresos, a la vegada que un xic entristits, pel tancament d´un establiment molt emblemàtic que donava una certa categoria al nostre barri i alhora, amb la seva presència, ens feia una gran companyia. Ens referim a la llibreria Carlemany. Fou inaugurada l´any 1993, per consegüent feia vint-i-tres anys que ens oferia els seus serveis. El nostre és un barri relativament jove, no hi ha gaires botigues, el que tenim són molts bars, alguns restaurants, tres farmàcies, algunes fleques i diversos supermercats, però d´establiments comercials d´altres tipus, ben pocs. Per tant, podem dir que, pel que fa al lleure, salut i menjar, o sigui l´aliment i la cura del cos, estem coberts; però pel que fa al tema de la ment, diaris, llibres, etc. hem perdut una peça important, la llibreria.
El motiu, segons els propietaris, és la gran baixada de vendes, l´internet i les grans superfícies els han perjudicat fortament. Avui dia tant la premsa escrita com els llibres tradicionals, cada vegada van a menys.Llavors ens en lamentem i ens sap greu que la llibreria tanqui, però és clar€ Si no hi anem a comprar€ Ens n´hem de fer càrrec; sinó seria com aquell que es queixa de no treure mai res a la loteria però resulta que no hi juga.
De totes formes, al centre de la ciutat el tancament de botigues, malauradament, és continu, de les tradicional d´abans cada vegada n´hi ha menys. El que priven ara, tret de les grans superfícies, són les franquícies, que tan aviat obren com tanquen.
Que hi farem! És la modernitat, i vulguis o no, és un cost que hem de pagar.
