Poden negar-los, vexar-los, humiliar-los, marginar-los. Poden cridar, bramar, gesticular, intimidar. Poden girar-los la cara, maleir-los, menystenir-los. Poden negar la realitat una, deu, cent i mil vegades; oblidar-se del present (i del futur!) i mirar cent, dos-cents, tres-cents anys enrere. Poden recordar les batalles de Jaume IEl Conqueridor contra els sarraïns infidels, que un dia, per cert, van ser els amos i senyor d'aquestes terres tan nostrades. Però no en trauran res de res. No hi poden fer res! (repetim: res!).
Aquells a qui els negadors de l'evidència nostàlgics de temps i societats feudals mal anomenen, encara avui, moros, han vingut per quedar-se -com Almansor el segle X, però sense dagues ni espases- . Hi tenen el mateix dret que els seus avantpassats. Han arribat de terres llunyanes com han pogut, la majoria amb una mà al davant i l'altra al darrere, per viure millor, o per sobreviure, simplement. Com fan els catalans caucàsics del totpoderós Occident que marxen a l'admirada Europa més nòrdica perquè aquí no tenen possibilitats de tenir una vida digna. Emigrar és humà, un fenomen que ve de molt lluny, i la barreja de races i de religions, intrínseca de l'època que ens ha tocat viure. Qui negui l'innegable té un problema suprem i a voltes, com ha passat aquests dies a Sant Hilari Sacalm, en crea un de majúscul. L'emigrant mereix poder viatjar amb el Déu a qui resa al cor, amb els seus costums, amb els records i amb la cultura que l'ha parit. L'emigrant, que és persona, i que té cor i que té família i que té pors i que té problemes i que enyora la terra que va haver de deixar, s'ha guanyat el dret de poder caminar amb el cap ben alt sigui on sigui que vagi. Si vol resar, ha de poder fer-ho en les condicions que requereixen els actes de fe, ja sigui en una església consagrada pels catòlics, en una sinagoga o en una mesquita. Deixin els temples dels altres per als altres! Deixin Al·là tranquil! Ocupin-se de vostès, que ja tenen prou feina! Deixin-los resar en pau, per l'amor de Déu!
