Hi ha un exercici a fer que, segons quin estil de vida es porti, arriba a resultar inquietant. Consisteix a calcular el temps que inverteixes en les esperes de qualsevol tipus, i que et pot portar a la conclusió que la quotidianitat no és estrictament el que et passa, sinó l'espai temporal que uneix destins o esdeveniments. Repassem. Quan et lleves, tens el control, i per tant actues amb diligència davant dels elements de resistència. Només la son, o la desgana, interfereixen en els teus actes. Però quan surts al carrer, perds qualsevol capacitat d'ordenació. Esperes el bus, el metro, el cafè. Esperes una trucada de feina, un correu electrònic, notícies de la persona amb qui tens pendent una trobada. Esperes que es muntin les files al pati de l'escola per recollir el teu fill, esperes que bulli l'aigua per preparar un àpat. Esperes a la cua de qualsevol administració pública, per entrar al cinema, que passin els anuncis. Esperes l'hora de l'emissió de la sèrie, l'inici del partit, el torn de taula demanat al restaurant. Dia rere dia, esperes, vius en uns llimbs en què el sentit de tot està subjecte a allò que ha de passar i no al que succeeix en aquell precís moment.
Aquest temps aparentment nimi hi ha qui l'inverteix a llegir, però una immensa majoria s'atura als 140 caràcters o sucumbeix als encants de l'ocurrència virtual. Les xarxes socials, al final, s'han erigit en un placebo per a la consciència del que hi ha d'arbitrari en alguns moments del dia.
Perquè si alguna cosa ens demostren les esperes és que no sabem esperar, perquè en lloc d'utilitzar-les per posar a prova la nostra imaginació, encara que fos aplicada la resolució dels conflictes quotidians, ens en servim per perdre'ns en els miratges de la virtualitat. Per això esperem prement compulsivament F5 o mirant fixament un mòbil: sabem que si ens aturem a pensar mantindrem diàlegs amb nosaltres mateixos que preferim ajornar. Preferim, paradoxalment, esperar.
