Paisatge de pèrdua

03.02.2016 | 08:15
Paisatge de pèrdua

Tots tenim presents certs indrets a les cruïlles, en revolts pronunciats o en una recta aparentment inofensiva, però que a la matinada esdevé perillosa: les restes de flors o imatges parlen d'un homenatge, un petit i sentit altar o monument anònim a un conductor que ja no hi és; a un familiar o ésser estimat o un grup de persones que ens han deixat en accident de trànsit. Fa unes hores tenim un exemple tristíssim, on un conductor, que venia d'un accident menor, s'ha vist implicat en una col·lisió mortal. Les fredes estadístiques de la Direcció General de Trànsit (dades del 2014) fixen que els 42% d'accidents amb víctimes va tenir lloc en vies interurbanes, implicant el 73% de les víctimes d'accident, mentre que a les vies urbanes, amb un trànsit més dens i una velocitat menor, tenim el 27% de les víctimes mortals. Gairebé el 70% dels accidents de trànsit tenen lloc en jornada laboral, de 8 del matí a 8 del vespre. El 43% dels conductors morts en accident el 2013 presentaven alguna substància psicoactiva en l'organisme, sobretot alcohol. En els darrers anys les autoritats han reduït la velocitat de circulació a les nostres vies, i les campanyes preventives són una constant. Una pluja fina. Tenim el delicte de trànsit tipificat al codi penal. Els vehicles han reduït la seva potència. Manca la consciència col·lectiva que arriscant o forçant amb el vehicle no només et jugues la teva integritat física i la dels teus éssers estimats, sinó que atemptes contra la vida i tot allò que és i pot arribar a ser una persona o grup de persones innocents que depenen que tu tinguis un comportament correcte a la carretera.

Tots coneixem punts negres a la xarxa viària, llocs de conducció difícil, indrets on l'administració, per deixadesa o manca de recursos, o les dues variables, no ha modernitzat com és necessari. Aquests llocs, batejats com carreteres de la vergonya, són vies on els ciutadans demanen canvis de fa anys. Algunes, des de sempre. Alhora, l'administració presenta cada any nous radars, explicant que aquests aparells són mesures dissuasives. És cert, però també hi ha un afany recaptatori per a uns sucosos ingressos anuals. Quan passem per certes cruïlles, revolts difícils i rectes aparentment inofensives, i trobem aquests altars i espais d'homenatge, pensem en les vides anònimes que representen, en les persones que els han estimat. Que els estimen cada dia, amb un dolor continu i difícil de pair.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema