PASSEJANT PER LA VIA DEL TREN

07.02.2016 | 00:00
PASSEJANT PER LA VIA DEL TREN

"En els temps en què per a molts el sol era el principal o l'únic mitjà
de calefacció, el terraplè on s'assentava la via del tren gros
era un bon espai per passejar"

Ales darreries de la tardor i a l'hivern, quan les hores d'insolació són escasses i al centre urbà costa que hi arribi el sol, en els temps en què per a molts el sol era el principal o l'únic mitjà de calefacció, el terraplè on s'assentava la via del tren gros era un bon espai per passejar. A les hores centrals del dia i molt especialment havent dinat es podia veure persones que prenien el sol tot passejant per aquell vial elevat. Hi havia amplada suficient per poder passejar, sense necessitat de passar massa a prop de la via. Quan passava algun tren, que no era pas gaire freqüent, els passejants es paraven i el contemplaven amb curiositat. Si es tractava d'un tren de càrrega, s'entretenien comptant els vagons, que podien arribar a ser entorn dels quaranta. Si era un tren de passatgers, es podia produir un intercanvi de salutacions entre els de dins que contemplaven la visió de la ciutat i els de fora, encuriosits per si els ocupants del comboi eren estrangers que anaven o venien de França. Eren temps en què la presència entre nosaltres de persones d'altres països no sovintejava i es miraven amb certa curiositat.
En les parets laterals del terraplè hi havia plantades unes canyes, que amb el temps havien anat creixent considerablement. A la Ronda Ferran Puig la via passava al mateix nivell del carrer, i des d'aquell punt, en direcció contrària a l'estació, s'iniciava l'elevació, que d'una manera suau i gairebé imperceptible anava guanyant altura. A l'encreuament amb el carrer de Figuerola el terraplè era interromput per un pont per facilitar el pas de carruatges i vianants pel carrer, sense impedir que els que usaven el passeig elevat podessin continuar el seu deambular. Un altre pont coincidia amb l'Avinguda Ramon Folc, que era l'accés principal a la Devesa, i el més usat quan els barris de la dreta de l'Onyar eren més poblats que el naixent eixample. Aquell passeig elevat i ben assolellat es podia seguir fins que es troba el pont sobre l'Onyar, pont que aleshores era de ferro. En el lateral dret del pont s'havia disposat un pas de vianants, amb uns taulons de fusta. Però no era apte per passejar. Només l'usaven persones que hi trobaven facilitat de comunicació entre el seu domicili i la feina. No era un pas que es pogués fer per gust o per caprici, sinó només per necessitat. Jo alguna vegada ho havia intentat i impressionava una mica. Especialment si s'hi coincidia amb el pas d'algun tren. Durant la guerra se suprimí aquell pas de vianants, retirant els taulons que el configuraven. Es tractava de reduir al màxim la superfície, en vistes a la possibilitat de bombardeig. Però tot i així encara algú molt atrevit i amb certa inconsciència o amb molta necessitat, s'arriscava a passar, fent alguns equilibris.
Des de la Ronda Ferran Puig fins el pont del tren, el passeig tenia una llargada considerable i el sol s'hi mostrava amb generositat, ja que no hi havia edificis que hi projectessin ombra.
Un altre passeig compatible amb el pas del tren era el de la via de Sant Feliu. Aquell tren petit que unia Girona amb Sant Feliu de Guíxols en sortir dels terrenys de l'estació, ran la Farinera Encesa, creuava la carretera de Barcelona i seguia pel que és ara carrer Emili Grahit. És curiós que un tren tan modest com ho era aquell obligués a deixar-li pas lliure tots els cotxes que circulaven per la carretera general de Madrid a França, per La Jonquera. Però va ser així, fins que el tren es va suprimir, l'any 1969, quan el trànsit motoritzat per carretera era ja bastant intens.
Pel que ara és un dels carrers més importants de la ciutat, el tren hi passava, entre camps i terrenys sense edificar, amb algunes casetes, corrals i naus industrials. Edificacions que no impedien que fos un espai generosament assolellat, que molts gironins prenien com un bon passeig d'hivern. En el tram que discorre entre Montilivi i l'Onyar les tardes no hi toca el sol, ja que la muntanya ho impedeix. Els matins sí que era assolellat. Al caient de les tardes d'estiu seguir ran la via a l'ombra de Montilivi i arribar fins a la Creueta resultava un passeig molt gratificant. Si es tenia ganes de caminar es podia creuar el riu i tornar pel carrer del Carme, carrer ben ombrejat gràcies als imponents arbres que s'aixecaven a banda i banda de carrer, carrer que passat la Font del Rei era més carretera que via urbana. Arribant a la Crueta hi havia la possibilitat de retornar a Girona en tren. Hi havia qui ja organitzava el seu passeig atent als horaris del ferrocarril, confiant fer el retorn descansadament. Eren tan pocs els trens que passaven i se sentien i es veien a venir tant de lluny que es podia passejar no només prop de la via, sí que també pel mig de la mateixa via.
Pel carrer de Pedret més que dir que es passejava per la via del tren s'havia de considerar que era el tren el que passava per un carrer urbà. Modernament aquell carrer s'ha ampliat considerablement; però abans era molt més estret, i tot i així era carretera general, en dues direccions, carrer i pas del tren de Palamós i Banyoles.
El tren de Palamós ja fa anys que va ser suprimit, i abans ja s'havia eliminat el ramal que des del Pont Major portava a Banyoles. La carretera general, avui anomenada Nacional II, ja no passa per Pedret, ni per l'interior de la ciutat. El carrer ha guanyat espai al riu, i des del carrer Pons Martí fins als Salesians es pot passejar amb tota tranquil·litat.
En el paratge que abans es coneixia com a Via de Sant Feliu, i ara és carrer Emili Grahit, s'hi anaren aixecant nous i grans edificis. La caserna de la Guàrdia Civil, el temple parroquial de Sant Josep, les casernes que ja no hi són, la Biblioteca Pública, i grans blocs d'habitacles. Eliminat el tren i urbanitzat el carrer aquella zona que cinquanta anys enrere era gairebé rural s'ha convertit en totalment urbana. Però la presència del sol és molt menys generosa. A l'hivern només se'n pot gaudir en els trams de vorera en què els edificis del davant tenen poca alçada.
Anys enrere alguns pares portaven els seus fills petits a veure com passaven els trens, i com feien maniobres en la zona de l'estació. Ara no sembla pas que a la mainada això els escalfi o els refredi.
Quan s'edificà la nova estació del tren gros, la única que ara queda de les quatre que la ciutat havia tingut, l'antic terraplè va ser substituït pel pas elevat del tren, que no és apte per servir com a passeig. Però, per qui vulgui trobar un espai per passejar tot prenent el sol hi ha l'andana de l'estació. És ben espaiosa i d'una considerable llargada i amb l'elevació suficient per que cap edifici li faci ombra. Es pot considerar com un premi de consolació per la pèrdua del tan enyorat Parc Central, bàrbarament destruït a causa de les obres del Tren d'Alta Velocitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema