Cent anys de Roald Dahl

«Aquí als petits lectors els surt una veueta fluixeta que diu "eh, jo també sóc extraordinari"»

17.02.2016 | 08:48
Cent anys de Roald Dahl

Quan va morir Roald Dahl jo tenia onze anys i la seva mort em va saber molt de greu. Em va saber molt de greu perquè vaig entendre que si s'havia mort no escriuria mai més cap llibre i a mi els seus llibres m'agradaven molt i els infantils ja me'ls havia llegit tots. Després d'assegurar-me que ho entenia bé -però és veritat, això, mama?, o sigui, no podré llegir cap més llibre nou de Roald Dahl?- vaig posar en un sobre un llibre seu d'adults i el vaig guardar en un calaix per a quan fos més gran. I de més gran el vaig trobar a dintre el mateix sobre, en un altre calaix, i per fi me'l vaig llegir i va ser molt entretingut però decebedor. Perquè el punt fort de la literatura de Roald Dahl són els seus llibres infantils. Que són els més deliciosos que cap nen podria llegir mai. Des de fora s'hi veu només una història d'una imaginació desbordant: les bruixes que poden estar per tot arreu i que, per més perversió, són exactament iguals que les dones corrents de Les bruixes; els pares gairebé maltractadors i la directora de l'escola, dolenta com el dimoni, que castiga els nens en un armariet ple de punxes i que fa cagar de por de Matilda; la fàbrica impressionant de Charlie i la fàbrica de xocolata; el gegant d'El gran amic gegant i no acabaríem mai. Però allò que fa que arribin a l'ànima dels nens és el seu tema etern: el nen extraordinari, invisible als ulls d'uns pares ineptes i a vegades opressors. Aquí als petits lectors els surt una veueta fluixeta que diu «eh, jo també sóc extraordinari». I això és sensacional. Que la veu narrativa no es talli ni un pèl i no els tracti amb cotó fluix ni com si fossin curtets sinó com els nens que són, capaços de comprendre-ho pràcticament tot és, per a mi, el punt fort de l'autor. Com als Versos perversos, que són adaptacions de contes clàssics, magníficament traduïts al català per Miquel Desclot, que si no heu llegit hauríeu de córrer a la biblioteca immediatament. Per celebrar que aquest 2016 fa cent anys que va néixer Roald Dahl, us deixo el seu final de la Caputxeta. Espero que us agradi.

«"Quines orelles tan regrosses, iaia". / "Per sentir-te millor", que va fer el Llop. / I la nena: "I quins ulls tan grossos, iaia". / "Tot per veure't millor", que va fer el Llop. / I se la contemplava, embadalit, / pensant: "Aquesta nena és un confit. / Després d'aquella vella em semblarà / una torrada plena de caviar". / Llavors va dir la nena: "Però, iaia, quin abrigàs de pells porteu tan maco!" / I el Llop: "Que no! T'has descuidat de dir: / quins ullals tan regrossos tinc avui! / Però és igual que ho diguis malament, / perquè el que és jo te'm menjaré igualment". / La múrria Caputxeta s'enriola. / Es treu de la faldilla una pistola, / apunta l'animal a l'ull esquerre / i pam-pam-pam, el deixa estès a terra. / Al cap d'uns dies, una setmaneta, / em vaig trobar pel bosc la Caputxeta. / Però quin canvi, noi! De vermell res, / ni tampoc de caputxa de pagès. / "Hola", em va dir, "que no ho veus, cap de ruc, / quin abrigàs de pell de llop que duc?"».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema