Si a Rajoy tot això de generar complicitats ja se li feia una muntanya, aquest problema ara se li ha convertit en una serralada. Dia rere dia, de les files populars en continuen aflorant càrrecs enfangats per la corrupció. Mentre els encausats són obligats a sortir de l'escenari i s'improvisen gestores, alguns pesos pesants de l'empresa es comencen a plantejar que val més tocar el dos. O això, o comprar-se una impressora en 3D que sigui capaç de regenerar els teixits i els ossos corcats del partit.

Esperanza Aguirre, avalada pel gangsterisme dels seus col·laboradors directes, ja s'ha vist obligada a baixar del carro. I no ho ha pas fet per mostrar al president en funcions quin camí podria seguir. Ho ha fet perquè aquests són temps de sacrificis. I perquè, per recuperar la credibilitat de la població, s'han d'oferir exemples de conducta virtuosa. Només així es poden contrarestar campanyes tan pernicioses com la de Carlos Fabra, a la presó d'Aranjuez, que es dedica a convèncer els reclusos perquè no votin Rajoy.

Ser del PP, avui, pot ser molt complicat. Sobretot a Catalunya, laboratori experimental de vel·leïtats independentistes i estridències esquerraníssimes. En aquest context advers, la millor manera de fer-se notar pot ser tocant el dos dels llocs públics. I marxar-ne crispats. Amb les celles arrufades i uns morros ben llargs. Com Xavier García Albiol durant la inauguració de la L9. O Alberto Fernández Díaz als premis Ciutat de Barcelona. És una bona estratègia... Que la situació del nostre partit no ens ofèn? Cap problema: ja ho farà la resta de l'univers.