El «déjà vu» en política

«Els casos de corrupció amb olor de naftalina sovintegen, igual que en una època passada quan es va destapar el GAL i l'il·legal finançament del PSOE»

24.02.2016 | 08:19
El «déjà vu» en política

Déjà vu» és una expressió encunyada per Emili Boirac (1851-1917) i amb idioma francès es coneix aquest fenomen psíquic en totes les llengües. El «déjà vu» es produeix quan el subjecte té la impressió que ja ha vist o viscut (déjà vécu) en el passat un esdeveniment, una experiència, que en realitat és nova i mai no l'ha viscut. És molt freqüent en períodes de brusc creixement del cos (en l'adolescència) com també en estat de fort estrès. A vegades és una conversa que l'individu considera que ja l'havia escoltat abans, a voltes una situació concreta o una visió particular, com ho és entrar en un apartament i tenir la sensació que fa molts anys ja hi havíem estat, tal fet és del tot impossible perquè mai hem estat a Palma de Mallorca.

El «déjà vu» ens confon i ens desorienta durant uns segons i no sabem si el que observem és un mirall retrovisor o un fet original. No és cap precognició sinó una lleugera anomalia de la memòria, una paramnèsia de reconeixement, en què es barregen elements familiars i quotidians; de fet, a la vida real vivim moments semblants i repetim les mateixes frases diàriament o trepitgem espais que tenen una semblança física o geogràfica amb altres coneguts i apreciats. Igual ens passa amb alguna persona, que hom creu que l'havia conegut en un temps anterior i sols succeeix que té una retirada física amb una altra.

Aquest fenomen psíquic és una font d'inspiració de relats com també d'arguments cinematogràfics, perquè té quelcom d'entrellat literari, d'entremaliadura artística. Fins alguns han poetitzat el «déjà vu» afirmant que és la memòria dels somnis, malgrat que la majoria dels somnis no són recordats, quan ens desvetllem al matí no els rememorem i els més arrapats a la memòria són malauradament els malsons.

El «déjà vu» és senzillament un inesperat flash-back de l'ànima evocadora. Desperta, indiscutiblement, inquietuds per saber si efectivament el fet que ara presenciem és del tot inèdit o si realment és un fet pretèrit. Et fa aprofundir en el mar intricat dels records llunyans, quan només és un solapament de records embolicats.

Quan era jove en vaig experimentar molts, de «déjà vu», en el temps que el cos s'estirava sobtadament, feia la seva natural gambada, i costava habituar-se a la nova anatomia corporal, també en els primers anys de l'adultesa en moments xarbotats, molt psíquicament remoguts. He conegut individus molt capficats i amoïnats per culpa del «déjà vu», fins han arribat a sospitar que no giraven rodons, que quelcom no sirgava fi en la seva creixença, simplement no ho entenien i pensaven que llur vida havia quedat ancorada en imatges passades que anaven rebobinant sense parar.

Ara, però, presencio els déjà vu en les campanyes electorals o quan veig el ?desenvolupament dels fets polítics i en les paraules dels dirigents dels partits. Sovint penso: això ja ho he viscut anteriorment, això ja ho he escoltat abans, això ja ho he vist. La política actual és un «déja vu», la repetició dels mateixos gestos i escenaris ens causa la impressió que tot es repeteix, que és una cadena fatigosa d'iteracions d'esdeveniments vistos i viscuts en un període anterior.

Ara mateix s'ha instal·lat una monotonia avorridíssima i ja llegida (no existeix el «déjà lu», el ja llegit) en la vida política madrilenya, fins i tot en la catalana, i per aquest motiu, per manca de notícies reveladores, que la premsa converteix en portada, s'han magnificat temes i afers menors, com el de les campanes de la catedral de Girona, si repiquen o no; que no parin, que sonin altes i fortes com la campana de Sant Honorat del poema de Josep Maria de Sagarra. També s'ha destacat una qüestió nímia i negligible, ben manipulada pel PP per tapar la corrupció que enfanga el partit d'en Rajoy, com va ser l'actuació d'uns titellaires desencertats en una representació feta a Madrid davant uns nens, igual es pot escriure referent a una poetessa catalana, la Dolors Miquel, que va triar un mal lloc per recitar un vell, profà i provocatiu poema de dubtosa qualitat literària; un text massa fàcil, massa obvi; la poesia ha de ser més enigmàtica, més inquietant i torbadora.

Han distret els ministres del PP i els seus aduladors mediàtics l'atenció ciutadana amb escarafalls morals i molts els han seguit el joc. Un parany ben dissenyat basat en una consciència escandalitzada perquè una escriptora va pronunciar un poema irreverent, de lletra forçada que va entrar amb calçador mots poc enginyosos en l'estructura textual del parenostre o van fer veure que llegien un suposat enaltiment d'uns titellaires sense gràcia a ETA i Al-Qaeda.

Els casos de corrupció amb olor de naftalina sovintegen, igual que en una època passada quan es va destapar el GAL i l'il·legal finançament del PSOE. Tot és periodísticament tediós, quotidià, vulgar. Ara, mentre en Pedro Sánchez no sap si vol festejar amb l'Albert Rivera o amb en Pablo Iglesias o mantenir una relació triangular amb el PP inclòs, ja estem escoltant consignes electorals que ens resulten totes un «déjà vu». «Crearem milers de llocs de treball», «nosaltres sabem treure el país de la crisi»; «no en deixarem passar ni una: acabarem amb la corrupció», «Catalunya assolirà el seu màxim horitzó sobiranista», «omplirem tot el territori de rics turistes que voldran quedar-se, enamorats del sol, i es faran més cases i apartaments». Tot és en la política un pesat «déja vu».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema