Amb molta tenacitat per la seva part, Albert Ballesta ha acabat essent un cap de turc. És nou, passava per aquí i era la diana perfecta. CDC té un concepte patrimonial de la política catalana. Per habilitat pròpia i per submissió de la resta de partits. Sempre ha trobat un aliat, forçat o voluntari. En l'últim govern en minoria de Jordi Pujol, el PP el va salvar de nombrosos casos de corrupció. Estant a l'oposició, va pilotar la redacció de l'Estatut. Artur Mas la va pactar amb Zapatero a l'esquena de Maragall. Durant els cinc anys de presidència d'Artur Mas, no ha tingut problemes a pactar primer amb el PSC, després amb el PP i, finalment, amb ERC. Ara també amb la CUP. Lliçó magistral d'eclecticisme. Un dia va al notari contra el PP, l'endemà hi pacta i al dia següent l'estigmatitza. Sempre es desgasten els altres. Pot ser per allò que deia Andreotti: "El que desgasta és estar a l'oposició". I CDC sempre ha exercit el poder a Catalunya. Aquesta superioritat hegemònica acaba entrant en l'imaginari col·lectiu. Tot ben amanit amb encertats eslògans com el del pal de paller o la casa comuna del catalanisme. Albert Ballesta estava convençut que, com sempre, algú l'auxiliaria. Li va faltar poc amb PP i C's. Però alguna cosa ha canviat i li han aclarit que governa en minoria. Tot s'arreglarà, però ERC ha llançat un doble avís: a Ballesta i a Puigdemont.
