In principio erat Verbum et Verbum erat apud Deum, et Deus erat Verbum» (En el principi de tot existia el Verb, i el Verb estava unit a Déu i Déu era el Verb; Sant Joan, 1, 1-14).
«...?Tu no ets el meu enemic. És el nom de Montesco que portes. I què vol dir Montesco? No es peu, ni mà, ni braç, ni semblant, ni cap tros de la naturalesa humana. Per què no et poses un altre nom? La rosa no deixaria de ser rosa i d'escampar el seu aroma encara que porti un altre nom. De tal manera, estimat Romeu, encara que tinguessis un altre nom, conservaries totes les qualitats de la teva ànima que no vénen per herència, des?fes-te del teu nom, Romeu, que no és res substancial i pren tota la meva ànima» (Romeu i Julieta, Shakespeare).
El nom no fa la cosa, malgrat que l'hàbit pot acabar per fer el monjo i sovint un càrrec, el nom pompós que porta el càrrec, s'imposa al subjecte que l'exerceix i acaba fent el polític, només cal adonar-se del que deia en l'oposició i del que diu ara que governa, quan ostenta el poder; és l'atracció fatal en assumir el rol-status, l'eròtica corprenedora enganxada al càrrec.
Els mots són estoigs plens de sentits. M'entreté desembolicar-los i veure atentament com surten d'allà dins molts significats i sempre hi ha sorpreses. Així com l'anhídrid carbònic del cava arrossega el líquid quan es destapa l'ampolla, així també un significat es destaca i ens vol fer creure que tot té el mateix sabor quan en realitat amaga moltes accepcions.
El llaç vermell de les paraules que es destaca abans d'obrir la caixeta a cops no té res a veure amb el significat interior, amb la idea original perquè sota la capa del mot s'oculten molts altres mots. Aporto per no cansar només quatre exemples rellevants.
«Bàrbar» era simplement un exònim pejoratiu per referir-se als que balbucejaven perquè no dominaven ni el grec, ni el llatí, l'estranger; el mot bàrbar sonava a les cultes orelles dels grecs a bla-bla. Els bàrbars eren els fenicis, perses, els bascs, els etruscs, els egipcis, tots els que no eren grecs. Amb el pas del temps injectaren al terme «bàrbar» la «barbàrie», la brutalitat, el salvatgisme i la crueltat extrema, així «bàrbar» passà a designar els pirates saquejadors que s'enduien la gent dels litorals per vendre com a esclaus o simplement les sacrificaven amb brutalitat inhumana.
«Cínic» ve del grec, vol dir gos (els filòsofs cínics entre els que sobresurt Diògenes de Sínope adoptaren, com a icona, el gos per la seva fidelitat i lleialtat, que mai trairà el seu amo i per ser un animal agraït). Un cínic actualment és qui fa gala de menysprear els valors morals. Res, doncs, a veure amb l'escola ètica dels cínics.
«Sofista». Un sofista etimològicament significa savi i s'aplicava a qui es dedicava a ensenyar la saviesa. Ara, emperò, significa un enganyador que empra fal·làcies i arguments capciosos per ensarronar l'adversari. Uns enredaires. He triat intencionadament el mot sofista, perquè tant Protàgores com Gòrgies són els precedents clàssics del nominalisme, tan present en l'obra d'Umberto Eco. Aporto aquest preciós text de Gòrgies, la primera reflexió en la Història de la Filosofia sobre aquesta matèria: «Allò que revelen les coses és la paraula (logos); la paraula, però, no són les coses existents objectivament, així doncs, no fem notar al proïsme les coses, sinó la paraula, que és diferent dels objectes». Els mots són signes convencionals i no cal buscar la realitat en el significat de les paraules.
També es donen casos curiosos en el llenguatge, a tall d'exemple, la paraula «bergant» que actualment significa persona de moral tortuosa, brètol i gamberro, abans assenyalava un home alegre, agradable, molt llest i astut i bon jornaler.
Vull recordar una vegada més en Jordi Vilamitjana, i la seva passió i delicadesa pel llenguatge; la seva sensibilitat afinada el portava a parlar-ne i conservo pàgines en les quals ret homenatge a la comunicació, al poder pedagògic i persuasiu de les paraules. Comparteixo el seu amor pels mots. La seva estima com a professor que empra el llenguatge per transmetre coneixements i informació (la cultura es vehicula a través del llenguatge escrit i oral) l'obligava a parlar-ne sovint. També li he dedicat molts articles, molts textos dedicats a les paraules que són indispensables si vull parlar de les paraules.
La vida pública embordoneix per l'ús indegut i repetitiu de moltes paraules que acaben perdent el seu sentit pristi o que les situen en contextos equivocats. Aquesta setmana he escoltat per part de Pablo Casado, vicesecretari de comunicació del PP, com d'un destacat dirigent d'IC, l'expressió «en primera persona». La primera a fer-ne un ús continuat i arbitrari va ser Carme Chacón, que era capaç de dir sense to ni so: «demà en primera persona visitaré el quarter», o «he parlat en primera persona per telèfon amb en Zapatero». Aquesta elocució, quasi una figura retòrica, l'empren els polítics per emfatitzar i és, només, utilitzada en la narrativa sempre que l'escriptor s'identifica amb un personatge tot advertint al lector que ell assumeix la responsabilitat del relat.
He llegit Umberto Eco. A la universitat Obra oberta I Apocalípticos y integrados. Vaig llegir El nom de la rosa d'una tirada mentre estava acampat al Pla de Beret; anys després El pèndol de Foucault provocaria que accelerés un viatge a Portugal amb la intenció de visitar a Tomar el Convent de Crist, fundat pel Gran Mestre del Temple, per esbrinar si encara s'hi guarda el Sant Grial i emportar-nos-el.
«Stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus» (de la rosa original només ens queda el seu nom).
