L'esquerra a Espanya

03.03.2016 | 08:54

Podria haver-hi èpica al final d'una partida perduda -no és fàcil admetre que ?per?tanys a una tribu perdedora-, potser amb quatre pinzellades hauríem vist una imatge d'allò que va ser i que mai no tornarà a ser. Costa entendre si estem en un funeral o en la maleïda qüestió bíblica del «revenant» (Lluc-II-Cup). Sospito que habitem un espai asèptic i fred, la cambra d'un forense. Anys de fidelitat i d'obrers i fills d'obrers fidels als sindicats, anys de dirigents socialistes menjant raconades del pastís dels amos. Suculències que mai no tastarà ni l'obrer ni la xusma, els autònoms o els jugadors d'escacs de carrer. Misèria. Durant la Guerra Civil els socialistes treien pit, venien d'on venien i van defensar allò que hi havia amb certa elegància. Ara mateix, salta Pedro Sanchéz a les Corts espanyoles per proclamar l'aliança amb la dreta de Ciutadans -partit sorgit de l'anticatalanis?me-, sap greu contemplar la mort de l'esquerra espanyola -vells porcs devorant la perolada que els postmoderns tiren a la menjadora-, no és agradable ni de veure ni d'escoltar. Cor fort i pit i collons.

Assistim a la defunció de l'esquerra espanyola. El PSOE actua com si fos una força progressista d'alçada. És vell i resclosit, «viejuno», de meseta definida per Joaquín Sabina, un dels revenants de la progressia espanyola. Qui recorda l'escriptor Manuel Vázquez Montalbán: «contra Franco vivíem millor». Érem més feliços com més esclaus érem? La llibertat implica felicitat o problemes?

A Catalunya cadascú s'ha situat junt amb la gent i la il·lusió, mai ni en vagues generals ni els comunistes ni els socialistes no havien tret tanta gent al carrer. No els interessa entendre-ho. Hi ha una massa emergent de joves, amalgama d'anarquistes, troskistes, pirates, i comunistes i nihilistes de l'últim dia. La revolució, canviar la vida sense anar armat ni cremar cap església, es pot fer de moltes maneres, una al parlament, un lloc on ara mateix hi ha l'esquerra dels socialistes, dels comunistes barra ecologistes i dels anarquistes barra feministes, la vida és un cadenat o un bucle de bones intencions. Fet empíric. Els catalans fan coses, s'ajunten l'Onze de Setembre, voten en referèndums paralegals i desbridats treuen banderes impossibles. Enmig de tot això el PSC recupera l'Espanya grande y libre: esdevé un partit d'ordre semblant als falangistes, magre però fidel a la constitució monàrquica. El PSC descarnat de catalanisme aposta per una Espanya «federal», el socialisme espanyol ha acabat defensant el mateix eslogan de Franco. S'ha convertit, gràcies a la desafecció dels seus votants, en un forat negre habitat per la dreta. El PSOE i el PSC ?obren les parts pudendes a la dreta acabada d'arribar. Copulen amb els neofalangistes conscients que haver estat d'esquerres és un pecat petit, si ets de centre tot el que hagis fet, inclús la corrupció, se't perdonarà.

El PSOE vol governar. Vol tocar calent, l'esquerra de fa trenta anys s'ha fos, no existeix enlloc la massa obrera, els obrers no lluiten per trencar la diferència de classe. El PSOE diu que representa els treballadors, diu, diu diu. El PSC remena el cul a Madrid, així ballen l'Iceta i la Chacón. Ara per ara, l'esquerra a Espanya no és ni del PSOE i ni de Podem, l'esquerra a Espanya és Ciutadans, allò que no és ni carn ni peix i que a l'Adolfo Suárez li va funcionar abans que el fulminessin. La mà tova que et dóna seguretat quan l'intentes encaixar. El futur és de les mans toves.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema