Està bé que els Oscar hagin destacat una pel·lícula que posa en relleu dues coses, una forma de periodisme a la qual ja no estem acostumats per inexistent i una realitat que ens hauria de mantenir a tots en els nivells màxims d'alerta. Spotlight, la millor pel·lícula de l'any segons els Oscar de Hollywood, és una història sobre abusos a menors i sobre com, sovint, aquests no són acceptats o són amagats per la pròpia societat.
Nosaltres també estem vivint aquests dies una certa allau de casos d'abusos sexuals als infants, per part, bàsicament, d'un depravat que alhora feia de professor i que la ineficiència judicial segueix mantenint en llibertat. I malgrat que el problema és d'un abast i d'una profunditat extraordinària, que malauradament afecta de ple tota la societat, alguns es limiten a emmirallar-se en la pel·lícula i només importa si els fets eren coneguts o tolerats per religiosos i es conformen amb un seguit de declaracions escandaloses, sense preguntar-se, només faltaria, què fa o deixa de fer la societat, en tots els seus nivells, per combatre una xacra que segons les institucions europees afecta o afectarà el 20% dels infants, una barbaritat.
No podem circumscriure a l'àmbit escolar, ni a un àmbit escolar concret, aquest greu problema general i no podem quedar-nos-hi en la superfície, deixant un grupet de periodistes que llueixin exclusives sense tenir en compte ni la veracitat dels fets, ni el respecte a la intimitat de les víctimes ni a les seves famílies. I no val la brometa que jo també vaig anar a les escoles Maristes perquè es inacceptable la condemna d'una determinada comunitat educativa, fins i tot abans, de la condemna del pederasta implicat.
Som així, ens importa més Hollywood que gestionar la realitat. Ens importa més el titular i les tertúlies consegüents que la solució del problema, sense tenir en compte ni tan sols els infants. Gran pel·lícula i trista realitat.
