Els clubs de carretera i els geriàtrics tenen en comú que ofereixen amor a canvi de diners. Amor que els seus clients ja no rebien a casa, o almenys no el rebien de professionals contrastades. Que el club Eclipse es converteixi en residència d'avis és, així, d'una coherència total. Vaig veure inclús un reportatge de la BBC en què tres discapacitats anglesos viatjaven en vaixell i camioneta només per arribar a l'Eclipse, ja que era dels pocs clubs adaptats, o sigui que els canvis per rebre avis amb cadira de rodes hauran de ser mínims. Ni el nom cal tocar, ja evoca un lloc on passar els dies mentre la vida es va apagant.
Si les drassanes van patir reconversió industrial, aquesta havia d'arribar als clubs. El que s'ha de procurar, i més en temps de crisi, és que el personal pugui col·locar-se al nou negoci. Els caldran cursos de reciclatge, evidentment, perquè no es pot anar en tanga a donar les pastilles a un avi, ni es pot deixar un resident a la seva habitació dient-li «cari, renta't els baixos al bidet, que jo em vaig treient la roba». Tals situacions en gent d'edat avançada poden resultar letals.
L'Eclipse vol continuar l'activitat que li ha donat merescuda fama fins quasi el darrer moment, cosa que crearà confusions. Pensem en el drama del camioner que ignora que ja és un geriàtric i hi entra disposat a relaxar-se de la dura jornada laboral: l'alegria de comprovar que sense haver de convidar a copes ja li abaixen els pantalons, es convertirà en terror quan noti que és per col·locar-li una sonda. I al contrari: més d'una família creurà haver abandonat l'avi en un geriàtric sense saber que l'Eclipse encara no s'ha reconvertit. L'home morirà fonent-se l'herència en putes i alcohol, convençut que s'ha mort i ha anat a parar al cel.
Romàntic com sóc, vull pensar que algun dels ancians que acabarà els dies a l'Eclipse hi havia passat memorables nits. Que ja ingressat, amb un fil de veu tindrà forces per demanar l'habitació 7, on atenia la mulata de malucs infinits. Quin final més dolç, recordar a cada instant aquelles carns dures i una veu que deia «Dale, papi!»
