Cartes

10.03.2016 | 07:18

Tan sols és un joc
Anna Cros Alsina. girona.
Parlo en primera persona, com a jugadora de bàsquet que sóc, un esport que personalment m'ha donat molt. Aquest, m'ha ensenyat valors tan essencials com el respecte, el compromís i l'esforç. També guardo molt bones amistats sorgides d'entrenaments, tornejos i partits. Perdo l'afany per jugar, però, quan veig que s'oblida el caire que hauria de tenir el bàsquet de joc i de diversió, quan el col·legiat esdevé el protagonista del partit o en el el moment en què els insults i els missatges ofensius són superiors als crits de coratge i a les ovacions. Perquè jo vaig decidir formar part del món del bàsquet únicament per passar i fer passar una bona estona, res més.

Jo també soc un xarnego independentista
Joan Boronat Lecha. blanes.
Aquests que diuen que hi ha crisi de convivència a Catalunya han descobert la sopa d'all. Ells ho atribueixen al procés independentista. Però el cert és que aquesta confrontació, entre colons espanyolistes i defensors del drets dels catalans, no té res de nou perquè sempre ha existit. El que passa és que en un passat no gaire llunyà, els catalans (i quan dic catalans, tu ja m'entens), si no volíem provocar «crisis de convivència», havíem de callar i suportar vexacions del tipus «habla cristiano» quan ens dirigíem a alguns funcionaris, si volíem ésser atesos sense problemes, ho havíem de fer en castellà; a més, pocs s'atrevien a parlar en català a un agent de la policia municipal, i ja no dic als «grisos» o als «verds», que s'ho prenien com una agressió a l'autoritat. Ara, com que nosaltres ja no callem, ells argumenten que hi ha «crisi de convivència»; ja va essent hora que colons i colonialistes se n'adonin que han sigut, i són, gent «non grata» a Catalunya. Per sort, Catalunya compta amb els que s'autoanomenen afectuosament i sarcàstica «xarnegos independentistes». Jo també sóc un xarnego independentista; i no ho dic com a eslògan reivindicatiu de moda, ja que els meus avis materns eren de la franja aragonesa del País Valencià, i per tant, castellanoparlans, tot i que, allà baix, de la llengua aragonesa només en queda l'accent. No vull que passi el mateix amb la llengua catalana.

La medicina «tradicional»
Clàudia Cubarsí i Galià. girona.
En els últims anys s'ha anat posant de moda la medicina poc convencional, coneguda com a medicina homeopàtica. Ja sigui pel fet que hi ha gent que en ser al·lèrgic a determinats medicaments han buscat alternatives a la medicina convencional o que per conviccions de diferent índole, hi ha hagut un augment d'adeptes cap a aquesta branca de la medicina. Aquests últims dies l'homeopatia ha guanyat protagonisme, però no un protagonis?me positiu, sinó que des del Govern s'està intentant eliminar aquesta branca dels estu?dis universitaris. Potser és degut a la pressió de les farmacèutiques, que poden estar veient com el seu guany anual es va veient afectat de manera negativa a cada any que passa, o bé pel fet que potser hi ha hagut notícies que tristament informaven que s'han pro?duït algunes morts pel fet que famílies han deixat el tractament de la medicina tradicio?nal per optar per tractaments més alternatius davant de malalties que difícilment es poden curar amb aquestes medicacions naturistes.
La societat i els professionals haurien de ser conscients de fins allà on pot arribar una i allà on acaba l'altra per evitar casos dramàtics com el que ha passat fa pocs dies.
Realitat o ficció? Potser per molts no és considerada una ciència, però per a altres casos ha estat una eficaç alternativa.

Traïdoria parlamentària
JOAN JANOHER I SADURNI. vulpellac.
El joc del progrés s'està encallant: almenys, els diputats a l'hemicicle no actuen assenyats per aconseguir investir un nou president. És força incoherent tot plegat, a ningú se li acut moure's dintre la dinàmica de for?mar un govern consistent. Massa partidis?me a l'hora de cercar responsabilitats, sem?bla que vulguin caure al parany dels populars: atès que aquests juguen la seva carta d'haver assolit una majoria simple, amb les eleccions del 20-D. Cal moure els escons i no repetir-nos.
El moment actual al congrés, no es debat no?més la investidura; també reformar la demo?cràcia. Ens hi juguem un futur i no podem fer marxa enrere. Llavors, per què a?quest estira-i-arronsa sense definir el canvi únic que necessita el país? Seria molt positiu un pla estratègic per aconseguir una estabilitat unànime d'esquerres. L'oportunitat és a tocar, no perdem el camí, que una majoria confiem a poder assolir. En cas e no aconseguir-ho; demostraran una traïdoria. Que ningú interpreti els llargs debats com que hi ha un problema de manca d'entesa. Més aviat podem dir i assegurar que la combina?ció parlamentària i la manca de voluntats se?para la via d'un possible raonament al con?sens més precís i real. Mentrestant, dintre d'aquest panorama polític s'amaga, naturalment, l'opció de voler repetir novament les eleccions, quan això seria entrar en un carreró d'incertesa, enderrocant una possibilitat amplia de progressió. Creuen, doncs, senyors, què aquest és el camí?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema