AEspanya aquests dies passen moltes coses, però una de les que passa és que estem a mig camí d'un enorme relleu generacional. Hi va haver una generació que va començar molt jove a fer política professional, s'hi van estar 40 anys. Posarem dos exemples, Joaquim Nadal va estar 23 anys a l'alcaldia de Girona i 28 anys de diputat al Parlament de Catalunya i encara es va emprenyar quan no el van tornar a posar a les llistes l'any 2012. «Que cony és la democràcia interna» va dir quan al PSC de Girona tenia l'estranya pretensió de fer primàries per escollir els candidats. I el rècord el té Alfonso Guerra que ha estat diputat al Congreso des de l'any 1977 fins a l'any 2015. És veritat que hi ha una discussió sobre on posem la limitació dels mandats, són dos, vuit anys, o tres, 12 anys. Ell, 38 anys essent diputat!

Fa uns anys un grup de joves -en aquells moments- molt ben preparats i amb experiència en moviments i organitzacions d'esquerres de la societat civil van anar a veure Joaquin Almúnia, amb la idea de poder tenir un paper més actiu en el PSOE. Almúnia els diu que utilitzin els canals del partit per guanyar-los un congrés, que ells no se n'aniran de forma pactada, en definitiva: «tendréis que echarnos!»

Efectivament aquella generació va fer de tap, ha estat segurament la generació menys generosa i més egoista de la nostra història. A més han deixat un partit socialista en les runes i quan han vingut els hereus els critiquen del que ells han provocat. El que no entenc gens és com essent els vells tan egoistes, els joves d'ara del PSOE no els posin al seu lloc. Van tenir els seus encerts, és innegable, però també clamorosos errors. La qüestió és que al final el relleu generacional no es fa dins del partit, sinó que vénen uns bàrbars de fora i els fan tornar bojos: debats televisius on els deixen amb cara de lluç; declaracions explosives i enginyoses; rodes de premsa marcant sempre els temes i un ritme vertiginós que fa que només els queda l'esma del xai quan va al degollament. Els vells polítics socialistes han deixat els càrrecs però no la voluntat de manar, tenen vides patètiques perquè es fonamentaven en el poder i els diners i, es clar, pretenen reviure passats que no tornaran mai. Mentrestant, això sí, Felipe González, una jove promesa de la política espanyola, que entre viatge amb avió privat i iot de luxe pretén dir-nos el que cal fer pel nostre bé. El PSOE no es refarà fins que no agafi les velles glòries i les col·loqui en una agrupació de vells partisans on se'ls donin medalles però deixin d'emprenyar el partit i el país. Que ningú s'enganyi, els pitjors enemics del PSOE no són de color morat, viuen al carrer Ferraz.