ESPÈCIES ENTRAMUNTANADES

19.03.2016 | 00:00
ESPÈCIES ENTRAMUNTANADES

Si Napoleó hagués utilitzat la tàctica dels «Entramuntanats», otro gallo cantaria. Fa més de 20 anys tres amics, La Cati, en Thomas i en Jordi, van decidir formar un grup d'empordanesos a la capital catalana. Quedaven al Zurich de plaça Catalunya per parlar i esperar que algun altre de «casa» passés, amb la intenció de que s'unís al grup. Ho feien, segurament, per «matar el mono» i lògicament -com a bons empordanesos- per tenir una excusa i sortir de «farra» -No sé si fa vint anys utilitzaven aquesta expressió-. A poc a poc van ser uns quants els que es van unir a la secta empordanesa de Barcelona. Els Entramuntanats es reuneixen de tant en tant per fer sopars, al Nadal fan la «quina» i fins i tot tenen un premi «L'entramuntanat de l'any» que en aquesta ultima edició ha anat a parar a les mans den Mohamed El Amrani, més que merescut. El director d'aquesta associació cultural, en Luismi, m'explica que a part dels sopars i les quines, pretenen ser una ambaixada de l'Empordà i poder ajudar en petites coses als nouvinguts. En Luismi és d'aquelles persones que parlant dos minuts amb ell saps quin és el seu origen. Esta tocat per la tramuntana -com tots els d'aquí- i diu «mecagundéu» cada vint-i-cinc segons. A poc a poc ho anem conquerint tot... l'últim pas empordanès a la capital l'ha fet en Manel Vehí, portant l'essència del Boia Nit i de Cadaqués al «Doble» d'en Paco Pérez -Ep! Un altre- El dia de la presentació hauríeu d'haver vist la cara de molts barcelonesos quan el gran Salvador Garcia-Arbós donava la benvinguda i presentava a l'equip del doble, avisant que allò era un pas més de la conquesta. Volem controlar-ho tot. Durant una estona la SER també és nostra, l'Oscar More és el culpable. L'altre dia caminant pel carrer Casp em vaig trobar un dels seus companys de l'«Espècies protegides», l'Abel, estava parlant sol i repetint contínuament -En salat- «Sa tramuntana és millor que es ponent, sa tramuntana és millor que es ponent...». L'adoctrinament és imprescindible per la conquesta. Preocupat, li vaig dir que es tranquil·litzés i que vingués a dinar amb mi, i així ho vam fer. Vam parar al primer restaurant i ens vam asseure. Ell, ja més tranquil, va demanar una ampolla de vi blanc «La que vulguis» -li va dir sense importar-li el preu- pel que es veu a la SER paguen molt bé. Mentre el cambrer anava a buscar l'ampolla, a la televisió que teníem al fons sortia un home amb bigotis i amb veu de boig dient «Una polla xica, pica, pellarica, camatorta...», l'Abel va començar a suar una altra vegada. Per sort, en aquell mateix instant, va arribar el cambrer amb l'ampolla de vi en una de les mans mentre amb l'altre ens posava una mena de tapes en homenatge a en Ferran Adrià: «Tasteu aquest, és el Picapoll del Celler Martín-Faixó, vi de l'Empordà», just en aquell moment es va asseure al nostre costat en Bruno Oro, el vaig saludar i en girar-me un altre cop l'Abel havia desaparegut. Fa una setmana que els companys de l'Espècies Protegides el busquen. Un altre dia continuaré explicant-vos històries de les espècies entramuntanades i de la conquesta. Ah! No deixeu de buscar l'Abel, jo vaig a trucar a en Didac Lee a veure si em convida a veure el Barça-Madrid. La conquesta continua.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema