Les persones tenim més malentesos per com ens diem les coses que no pel que ens diem. Som, en aquest sentit, presoners de la forma per damunt del fons, perquè és el to, és aquesta decisió última sobre l'embolcall que acompanya l'emissió del missatge, el que acaba marcant la resposta de l'altre. Pots ser una persona que escull amb molta cura les paraules, i pots tenir un lèxic tan nodrit com un acadèmic de la llengua, però si erres en el to passes a ser percebut com un imbècil patològic o, en el millor dels casos, un antipàtic eventual. El to representa, actualment, mig missatge, i és per això que les xarxes socials presenten moltes disfuncions a l'hora de mantenir determinades converses: el whatsapp, per exemple, no té una manera realment efectiva de transmetre un to (si us plau, que ningú digui els «emoticons»: només són caretes que somriuen i vessen llàgrimes, per l'amor de Déu!) i per aquest motiu és una màquina imparable de generar equívocs verbals i afectius; i pel que fa al Twitter, és astorador comprovar com la falta de signes d'admiració en una rèplica és interpretada, a vegades, com un gest de sequedat o mala educació per part de l'emissor. Sí, un mal to t'esguerra un inici de dia amb la parella o detona converses ajornades amb els companys de feina; et fa reprendre debats de mai acabar amb la teva mare i reobre reflexions que creies superades sobre tu mateix. Perquè és en l'ús involuntari del mal to, quan respons amb una franquesa despullada de qualsevol filtre social, que més t'apropes al que eres de petit, només que ara ningú no et castiga sense berenar. Ara bé, hi ha un matís fonamental. Una cosa és el mal to amb què tractes o et tracten aquells amb qui tens la confiança d'afrontar les conseqüències del seu ús, i una altra de molt diferent son els tons que et trobes en la quotidianitat, aquells que emergeixen de les boques d'éssers anònims i enfadats amb el món que semblen haver-hi vingut a amargar-lo. Amb aquests no calen grans paraules: tenim un dit que, aixecat, diu les coses amb el to exacte.
