o em fa cap gràcia quan se sent dir que «Girona està de moda». És innegable que la ciutat té ara una magnífica carta de presentació i un reconeixement del seu notable pes específic en el conjunt de ciutats del país. L'admiració -pròpia o aliena, ara deixem-ho córrer- ha encunyat una proclama de satisfacció: «Girona està de moda». Però si ens hi fixem, l'expressió té un to desdenyós perquè resulta que la paraula moda vol dir us passatger que regula les maneres segons el gust del moment.

Passatger, efímer, i tots els sinònims de temporer, res d'això s'escau al pòsit de civisme i moltes coses més que treballa a la Girona profunda. Per exemple, tota la gent que ha fet possible el valor de «Temps de Flors» o qualsevol altra grup, associació, col·lectiu, tothom sap que la seva aportació no té res de passatgera, sinó que es fruit d'una quants anys de dedicació, vocació i voluntariat. Girona té un bon aplec de sòlides conviccions i esperits associatius de primer ordre, amb idees clares. A la feina, sempre, mani qui mani. La paraula moda destorba. «Girona està de moda» és un mal eslògan.

Altra cosa és un model, un patró, que ha de servir com a gran referència. Recentment s'havia parlat, referit a Girona, d'un model de ciutat, que significaria el nucli de la normativa de tota actuació, l'objectiu d'una personalitat pròpia per a la ciutat. Però, a veure, tampoc no es tracta de crear un model de ciutat cada dos per tres, que electoralment seria cada quatre anys, quan es canvia l'Ajuntament. Recordem un refrany: pedra bellugadissa no cria verdet.

A Girona sí que va haver-hi, històricament, un necessari canvi de model de ciutat. Serà oportú de parlar-ne, aprofitant l'avinentesa de la reedició del llibre Terra de gestes i de beutat. Girona, escrit l'any 1917 per Xavier Monsalvatje i Joaquim Pla. I recomanar-lo amb entusiasme. El llibre va significar a la seva època una vertadera correcció del model de ciutat perquè fins aleshores s'arrossegava encara el trist record, la llosa pesant, de la Guerra del Francès, memòria negra de Girona que impedia avançar en el progrés ciutadà de la normalitat quotidiana. Unes paraules del llibre citat són clau per entendre el seu manifest de nova era: «Volem reivindicar per a Girona una glòria més excelsa que la més o menys migrada d'uns fets heroics i sagnants.I aquesta glòria que avantposem als llorers, ja un xic marcits de la guerra, és la glòria de les gestes de la pau, la dels feinadors que, en la soledat i migradesa dels seus ?obradors i tallers, ens han llegat el miracle de les seves mans i la inspiració del seu geni». I en el nou model de ciutat es desitjava instaurar una nova convivència amb l'art, les lletres, l'artesania, el goig del patrimoni monumental, les il·lusions de la ciutadania, la necessitat de la cultura popular. Tot, ben harmonitzat, és el que donava definició a Girona com a terra de bellesa, superant ja el relat del temps heroic que va deixar les seves relíquies a muralles i torres.

Tornem a la nostra actualitat. Alerta als grans anuncis de canvis, que poden ser cridaners i espectaculars, electoralistes, per dir-ho clar. Siguem crítics.

Sense moure'ns de Girona, cal oblidar la pirueta d'un desgraciat restaurant aristocràtic que volava a tocar el pont de Pedra, i també un projecte de balconets sobre l'Onyar, al passeig de Canalejas, i la moda d'una sèrie d'enquestes infructuoses sobre la Devesa. Massa foc d'encenalls. Asserenem-nos i pensem, senzillament, el que cal fer, sense les desventurades trompetes de la moda.