El dimarts dia 22 volava a primera hora del matí cap a Brussel·les, per tal de visitar durant dos dies diversos museus i exposicions a la capital belga. Entre aquells, la presentació internacional de l'ADAM o Museu de l'Art i de Disseny Atomium i el seu Plasticarium. Però no vaig arribar a destinació.

L'avió va sortir amb retard per la congestió de l'espai aeri deguda a la vaga de dos dies dels controladors francesos, la qual havia acabat a les 6 del matí, una hora abans de l'hora de sortida del meu vol. Per la congestió, segons va informar el comandant abans de l'enlairament, sortiríem amb retard. L'avió es va enlairar a les 8 i quan ja havíem volat uns tres quarts d'hora el comandant va informar que havia de desviar-se de la ruta i dirigir la nau cap a Charleroi, per ser aquest l'aeroport alternatiu car s'havia tancat l'aeroport de Brussel·les. Posteriorment, al cap d'una estona, en una segona comunicació als passatgers, ens va informar que tot l'espai aeri belga, prop del qual ja ens trobàvem, havia estat tancat al trànsit d'avions i que la companyia havia decidit que l'avió tornés a Barcelona. No va dir res més. Alguns passatgers, viatgers freqüents i coneixedors del sector aeri, en escoltar el primer missatge vam pensar que tenia a veure amb la saturació i congestió de vols, però quan ens van dir que l'espai aeri estava tancat vam sospitar que quelcom lamentable havia succeït a Brussel·les. Desgraciadament, no ens vam equivocar.

Abans d'aterrar, en plena aproximació a l'aeroport del Prat, hi va haver passatgers que van encendre els seus telèfons per avisar que no arribarien a temps a les seves cites a Brussel·les, i més d'un es va assabentar dels atemptats en l'aeroport i el metro i va difondre la notícia als passatgers del seu voltant. Jo vaig ser dels pocs que havíem esperat que l'avió hagués aterrat per connectar el telèfon. En primer lloc em vaig dedicar a informar i tranquil·litzar els familiars, suposant que havien viscut moments de gran tensió sense saber si havíem arribat a Brussel·les ni on érem. Fet això i mentre esperàvem els autobusos a la pista vaig buscar notícies a Internet i vaig poder veure imatges que estaven donant la volta al món, encara que en aquell moment, les deu del matí, les xifres de morts eren encara baixes.

Em diuen que vaig tenir sort. Més aviat no vaig tenir la mala sort d'altres persones. I vaig pensar en elles com a víctimes i en el patiment dels seus familiars i amics en haver perdut persones estimades, i d'aquesta cruel manera.

Aquest nou episodi de terrorisme indiscriminat és un esglaó més en aquesta espècie de minitercera guerra mundial sense més front que qualsevol part del món on no hi hagi violència permanent. I com a occidental que sóc, penso que a Occident ens inflem la boca amb les paraules que formen la trilogia de la Revolució francesa -llibertat, igualtat, fraternitat- que poques hores després vaig sentir pronunciar al president de la comunitat valenciana. I em fa vergonya veure que només ens les apliquem a alguns de nosaltres. Perquè en les últimes setmanes hi ha hagut atemptats a diverses zones turístiques i urbanes africanes i a Occident ens hem mostrat insensibles. No ens tocava a nosaltres. Era a l'Àfrica. I, per això, ni grans desplegaments informatius en els mitjans de comunicació ni res que se li assembli..

Per motius dels meus viatges de treball he vist guetos en els quals malviuen moltíssims joves fills d'immigrants nord-africans nascuts en terres europees però als quals la nostra societat amb prou feines els brinda oportunitats laborals i de progrés social. Això és perceptible als barris de moltes ciutats de França i de Bèlgica però la llista podria allargar-se amb barris de moltes ciutats d'altres països europeus. Fins i tot molt prop de nosaltres. En aquests suburbis ha calat profundament la mentalitat dels qui volen fer mal al nostre sistema de vida occidental perquè no tenen l'oportunitat d'integrar-s'hi. Els terroristes saben que en les infraestructures de transport es pot fer molt de mal a la nostra sensació de seguretat ciutadana, a costa de vides innocents. I estan disposats a copejar-la adoptant fins i tot actituds kamikazes i disposició a immolar-se.

Algunes coses hem d'haver fet malament, nosaltres i els nostres progenitors, perquè hi hagi joves francesos i belgues de naixement -o espanyols- que rebutgen la nostra societat. Una societat en la qual no es troben integrats i els fa sentir-se marginats més enllà de compartir nacionalitat als documents d'identitat o passaports. I volen causar-li dany, fins i tot perdent les seves vides per unes idees idealitzades de destrucció indiscriminada. Potser perquè les seves vides tenen poc sentit en el present i de cara al futur, encara que no ho vulguem o sapiguem veure. I per molt de dolor que això estigui causant a víctimes innocents i les seves famílies.