Torno sovint al llibre magnífic que Josep M. Muñoz va dedicar, ja fa un temps, a Jaume Vicens Vives. Es tracta de Jaume Vicens Vives (1910-1960), una biografia intel·lectual, que va merèixer el Premi Gaziel 1996 i que edicions 62 va editar el 1997. Pocs gironins, i potser pocs catalans, tenen una biografia completa, atractiva, suggestiva com aquesta. Pocs gironins i, menys, historiadors.

Avui he repetit el gest imperceptible una vegada més. Massa sovint ens pensem que ho sabem tot i és molt convenient comprovar que no sabem gairebé res com un exercici gimnàstic que ens ha de tenir sempre preparats per aprendre més. És una actitud que a Jaume Vicens Vives li hauria agradat, i ell mateix podria comprovar que en la seva biografia hi podria trobar sempre coses noves, enfocaments inesperats, girs complexos interpretats amb senzillesa.

Aquesta vegada, però, no hi buscava res especial; només la confirmació de les dades biogràfiques més elementals. Que Jaume Vicens Vives va néixer a Girona el 6 de juny de 1910, que hi va viure fins als catorze anys, quan un temps després de la mort del seu pare, la seva mare va decidir traslladar-se a viure a Barcelona. Que el domicili familiar a Girona va se, primer, la carretera de Santa Eugènia núm. 5, i que el 1922, un cop mort el pare, es va traslladar per poc temps a la plaça del Gra. Hi he trobat, una vegada més, l'esment dels dots de lideratge de Jaume Vicens, de la seva colla de l'Institut, dels amics que va conservar tota la vida, de les facècies dels estudiants explicades reiteradament per Santiago Sobrequés, de l'amistat que aquests dos historiadors es tingueren, de la qual n'és una mostra la voluminosa correspondència que van intercanviar.

He volgut assegurar-me de les dades bàsiques dels seus progenitors. El pare, Joan Vicens i Comas, originari de Sant Feliu de Guíxols, apoderat de la Farinera Montserrat i home de confiança de Josep Ensesa i, la mare, Victòria Vives i Batet, nascuda a Llagostera, però d'una família originària de Sant Feliu de Guíxols, feia de modista, amb habilitats i pretensions, i ho feia una mica d'amagat del marit, que no volia que treballés. Quan el 1922 va morir Joan Vicens, la senyora Victòria es va tornar a casar i dos anys més tard, el 1924, va decidir traslladar-se a Barcelona. Josep M. Muñoz descriu la situació com la d'una família trencada.

Jaume Vicens Vives, també amb una vida curta, va desplegar totes les seves capacitats intel·lectuals i empresarials i va excel·lir fins al punt d'esdevenir un referent i un aglutinador de grups influents catalans que es preparaven per a la superació del franquisme. És el que han explicat, amb minuciositat d'orfebre, Cristina Gatell i Glòria Soler en el llibre Amb el corrent de proa. Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives (Barcelona, Quaderns Crema,2012).

Però tornem a les dades bàsiques: Jaume Vicens Vives era fill de Joan Vicens i Victòria Vives.

Aquest historiador gironí ha donat nom, a la seva ciutat natal, a un carrer que més endavant va esdevenir plaça: la llaça Jaume Vicens Vives, just darrere dels jutjats, amb una volcànica i galàctica escultura de Gabriel, i a un Institut, el de les Pedreres, hereu directe de l'únic Institut que havia tingut la ciutat i que s'hi va traslladar des de l'antic convent dels Caputxins al carrer de la Força, ara Institut Jaume Vicens Vives.

L'Institut vol celebrar els seus 175 anys, des de 1841, i és un bon moment per plantejar un tema, que potser és una causa perduda, però que s'ha d'intentar. Per un procés de simplificació estrany, però comprensible, l'Institut ha esdevingut el VIVES; però ja hem vist, per les dades biogràfiques, que Vicens (Vicenç, per alguns) no era el nom, sinó el primer cognom. Cal, doncs, rescatar el nom real: Jaume Vicens Vives. És per això que m'he atrevit a demanar permís a la senyora Victòria per recuperar el nom de cada cosa. De la mateixa manera que el carrer Santiago Sobrequés Vidal no és el carrer Vidal, o que el carrer Joaquim Pla i Cargol no és el carrer Cargol!

Comprenc la dificultat i la força de la inèrcia, però segur que hi ha tècniques per combatre la confusió. Un camí podria ser simplement intentar-ho; Institut Jaume Vicens Vives i repetir-ho sense parar. Potser és més fàcil parlar simplement de l'Institut Jaume Vicens però amb aquesta reducció faríem un lleig a la senyora Victòria, que atesa la seva personalitat tampoc no es mereixeria. Hi ha, finalment, una fórmula ja assajada: parlem de l'Institut Vicens Vives, de la mateixa manera que parlem de l'empresa que va fundar, l'editorial Vicens Vives; a ningú no se li acut parlar de l'Editorial Vives! Potser finalment si optéssim per afegir un guionet i parléssim de l'Institut Jaume Vicens-Vives, quan tinguéssim la temptació, per escurçar, de fer caure el nom, ens quedarien enganxats inseparablement els cognoms del pare i de la mare. Que és, em sembla, el que toca. En honor d'un gironí universal que ha donat dies de glòria a la ciutat que el va veure néixer.