Imaginem dos ajuntaments ficticis A i B, amb un pressupost d'ingressos corrents de 1.000.000 € i unes despeses corrents de 900.0000 €. La diferència són 100.000 € d'estalvi brut. L'Ajuntament A, que està molt endeutat, ha de destinar íntegrament l'estalvi a pagar les quotes anuals d'amortització dels préstecs. Si aquest Ajuntament vol continuar invertint en infraestructures i equipaments, haurà de continuar endeutant-se fins als límits legals, amb un import sempre inferior a la quantitat que ha de retornar anualment als bancs. A l'exemple, podria demanar un nou crèdit com a màxim de 100.000 €. És a dir, un 10% del ingressos corrents.
En canvi, l'Ajuntament B assignarà l'estalvi a invertir, però no podrà demanar ni un euro als bancs si vol augmentar les inversions més enllà dels 100.000 €. Veritat que és una incongruència?
Com s'explica que un Ajuntament estalvia?dor i sense deutes no pugui sol·licitar un crè?dit per a inversions mentre un Ajuntament balafiador i endeutat no tingui proble?mes per fer-ho?
La resposta és troba en la Llei d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera, un instrument dels inquisidors de l'Europa del mercaders, imposada a sang, suor i llàgrimes als governs de la UE.
Però l'excusa de l'estabilitat per lluitar contra el dèficit i l'endeutament ja no és de rebut per als ajuntaments quan han aconseguit superàvit en els últims exercicis (d'un dèficit del -0,45% del PIB el 2011 a un superàvit del 0,57% el 2014) i han rebaixat la ràtio d'endeutament del 4,2% el 2012 al 3,3% del PIB el 2015.
Malgrat aquest bon comportament en el quadrienni 2012-2015, els ajuntaments estalviadors han estat penalitzats perquè només podien invertir la quantia estalviada, i també els ajuntaments balafiadors han vist com la seva capacitat inversora minvava perquè l'accés al crèdit es reduïa cada any.
En tots dos supòsits, si no s'incrementaven els tributs locals, (és a dir, major pressió fiscal) o si no es disminuïen despeses, era de caixó que es reduirien les inversions.
Tenen efectes col·laterals aquestes estabilitats perilloses? Només cal fer una ullada a la majoria de pobles per adonar-se del deteriorament dels paviments dels carrers, de les voreres malmeses, de l'arbrat decrèpit, de l'enllumenat no adaptat a l'estalvi energètic, dels jardins públics deixats de la mà de déu i un llarg reguitzell de mancances en serveis essencials.
No es tracta de tornar a la disbauxa dels anys de la bombolla immobiliària, però la cirurgia dràstica aplicada per reduir l'endeutament i assolir superàvits s'ha saldat amb el sacrifici del benestar dels ciutadans. Ja és l'hora de jubilar l'estabilitat pressupostària! Almenys pel que fa als ajuntaments.
