Així és el futbol

30.03.2016 | 08:41

La setmana passada els col·lectius amants de l'esport, especialment els que estimen el futbol, es van commocionar per la mort d'en Johan Cruyff, també se sentiren afectades moltes persones llunyanes al que passa en els estadis però que sincerament admiraven aquest simpàtic holandès ros i d'ulls blaus, tan eixerit, que quan s'explicava se li entenia tot, malgrat que s'entrebancava i canviava l'ordre lògic dels mots; el seu discurs era un galimaties força embrollat, però comprensible, perquè la intenció del que volia dir quedava sempre palesa, encara que la frase fos caòtica i hilarant, la qual cosa té mèrit puix aconseguia fer-se entendre encara que no dominés bé el castellà. «Es feia estimar» em va dir una iaia.

Tanmateix crec que alguns s'excediren proclamant llagots molt exagerats sobre la figura d'en Cruyff i la seva transcendència en el futbol. Una de les paraules que més vaig escoltar per definir el que havia significat és «filosofia». «Ell va canviar la filosofia del futbol». «Va canviar la filosofia del Barça». «Un abans i un després, una nova filosofia». Un tertulià de 8TV, en Sergi Pàmies, el va comparar a Pablo Picasso en pintura i a James Joyce en literatura (no sé com no va citar també a Newton). Dubto que alguns presidents de club entrevistats, entrenadors, futbolistes, sàpiguen qui és en Kant, ni que mai hagin llegit un llibre de Filosofia o una novel·la de Sartre. Llagots molt exagerats m'ha semblat tot plegat. No sé veure en Cruyff com a filòsof -ho dic respectuosament-. No dubto que fos un gran futbolista, bon entre?na?dor i excel·lent comentarista, una bona persona, i que gràcies a ell es capgirà la forma d'organitzar l'equip en el camp. No es tracta d'un gir científic copernicà ni einsteinià.

El futbol va ser concebut per ser practicat per nens, nois i homes, no obstant fa unes dècades que també les dones hi juguen; s'hi van incorporar coincidint amb el procés d'emancipació feminista en el qual la dona té els mateixos drets i deures que els homes i pot fer els mateixos oficis i professions masculines, igualment esportives. Ara trobem la presència femenina en les velles estructures de poder i institucions socials, en el poder executiu, en el judicial, en el legislatiu, com també en el poder militar, financer, econòmic, només una institució, l'església, es mostra encara renuent a acceptar la dona com un membre de ple dret i no la deixa exercir com a rectora d'una parròquia, màxima autoritat en el bisbat o en el Vaticà.

Que el futbol té un origen masculí ho demostra el llenguatge militar que només co?neixen els homes (la defensa, la davantera, el tir, el xut etc.) talment com si fos un exèrcit disciplinat subjecte a unes rígides regles de comportament a punt de combatre amb un altre. Una contesa que es lliura per la victò?ria final, ser el primer i enlairar alguna copa reben els aplaudiments del públic entusiasta.

Quelcom grinyola dins meu respecte al futbol. La majoria de futbolistes són uns mercenaris dotats de la perícia de saber remenar bé els peus; a molts d'ells no els interessa el país on treballen, no s'acosten a la seva llengua, a la seva cultura, a la comunitat que els paga i admira, sols els interessa el seu prestigi i els diners. (Vaig escoltar que Cruyff va ser el gran impulsor que els clubs paguessin als millors jugadors preus d'actuacions dels Beatles i dels Rolling Stones). Cobren sous exagerats i no aporten res útil i perdurable a la societat que no sigui distracció dues hores als diumenges (panem et circenses dels romans, pa i circ per tranquil·litzar el poble) mentre els científics, artistes, els creadors de pensament, viuen en condicions precàries (aquesta setmana hem escoltat el manifest dels actors sense feina).

Podríem viure sense el futbol? No entenc com persones compromeses amb els desvalguts, refugiats, amb els necessitats, com gent teòricament progressista es fan còmplices del negoci del futbol; a manta persones se'ls ha retallat la mesada i malviuen, són anarquistes, d'esquerres, no deixen passar cap injustícia social i col·laboren i justifiquen amb els seus diners que aquest negoci rutlli com una seda i estan sempre amatents a les declaracions dels futbolistes.

Quan un servidor corria per la universitat el futbol era una alienació, l'opi que el franquisme injectava a les classes populars; els meus amics discretament parlaven del Barça i anaven d'amagatotis a l'estadi. Cap feia ostentació de ser-ne un fanàtic, tan discrets, que jo em preguntava: però qui omple els estadis si tothom rebutja el futbol? Va ser M. Vázquez Montalbán, gran aficionat al futbol, que se les empescà per trobar una coartada cultural per justificar-lo propagant que el Barça és més que un Club. Va intel·lectualitzar el futbol, que deixà de ser un oci groller de masses moltonejades per esdevenir una reivindicació nacionalista. Anar al Camp Nou era fer país.

Jo de jove jugava al futbol en els juvenils del meu poble, assegut a la banqueta com a reserva dels reserves, però m'agradava jugar, llàstima que l'entrenador, amb bon criteri, no em donava l'oportunitat. Un cop que els bons estaven de baixa em va fer sortir i per error vaig marcar un gol extraordinari, cap company em va felicitar, no vaig enredar a ningú tret dels de l'equip rival, que van pensar que era en Kubala i no paraven de tirar-me coces.

Entenc que la gent vagi als estadis. Per mi és immoral que aquests jugadors en l'actual crisi gaudeixin dels privilegis dels potentats. Si abans el futbol era un eina del franquisme per drogar les masses i distreure-les dels afers socials i polítics, els nous teòrics d'esquerra van aconseguir treure el Barça del franquisme i posar-lo al servei del catalanisme. Sempre que el Barça marca un gol al Reial Madrid és un míssil contra el govern de Madrid mani en Franco, l'Aznar, en González o en Rajoy. El futbol és futbol.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema