Tinc al davant una fotografia obtinguda l'any 1959 en la qual veiem l'espai que ocupa ara la plaça Joaquim Pla Dalmau, en l'encreuament dels carrers La Salle i Joan Maragall. No presenta cap característica de carrer ni de plaça. En una espècie de descampat hi desfila una processó formada pels escolars del col·legi Masmitjà. El que es nota pel uniformes de les alumnes més grans que cuiden de conduir els pàrvuls. Pàrvuls que són nens i nenes, única edat en que aleshores s'admetia la coeducació. A l'esquerra de l'espectador apareixen unes cases de planta baixa, que tenen tot l'aspecte de les que podíem trobar en una barriada de qualsevol poble rural. En el que ara és carrer destaca una casa de quatre pisos, que es veu considerablement alta. Encara existeix; però situada entre altres edificacions de molta més altura, passa gairebé desapercebuda. Era la casa de la família Salazar-Quintana, casa que freqüentava, en les seves estades a Girona, l'escriptora Aurora Bertrana, cosina-germana del senyor Carles Salazar. En un altre pis del mateix edifici hi residia el matrimoni Cànoves-Arxer, amb els seus fills. En tots els balcons d'aquella casa esfantil processó. El pas d'una processó per aquells verals era un rar esdeveniment que cridava l'atenció dels escassos habitants de la zona, alguns dels quals podien ser familiars dels infants que desfilaven. Davant l'esmentada casa s'hi aixeca un imponent arbre, més alt que la casa i d'una considerable amplitud. A la dreta només hi ha hortes i s'hi endevina l'inici del que és ara carrer Francesc de Ciurana, carrer, aleshores integrat per algun petit edifici i un bon nombre de solars sense edificar. Al fons, darrera una petita casa de pagès, hi destaquen les casernes. De manera que, per poder divisar els edificis castrenses des d'aquell punt de vista precisava que encara no existissin els moderns edificis que configuren actualment els carrers Joan Maragall, de la Creu i Emili Grahit. El col·legi Masmitjà, en els primers anys de la seva existència funcionava provisionalment en la planta baixa de la casa de l'empresa Caiba, que també es pot apreciar en la fotografia, casa de poca altura, al costat de la dels Salazar. El gran edifici escolar estava encara en construcció.
Quan s'aprovà el pla de l'eixample, l'any 1909, ja s'havien enderrocat les muralles, que amb la seva desaparició permeteren el traçat de la Gran Via; però quedaven encara tres dels cinc baluards que les havien complementat. El baluard de Sant Francesc de Paula impedia completar el traçat del carrer Joan Maragall. Fins l'any 1932 no es pogué començar l'enderroc del baluard. També s'hagué d'escapçar la primera casa del carrer de Canaders, i suprimir l'hort de la mateixa. Aquesta darrera operació permetia la sortida del carrer Maragall a la Rambla Pi i Margall, ara vial de ponent de la plaça de Catalunya.
En els temps inicials de l'eixampla, els terrenys del terme municipal que havien estat fora muralla encara tenien un caràcter més rural que no pas urbà. Des de la Ronda del Dr. Robert, ara Pare Claret, en direcció a migdia hi havia més camps, hortes i solars sense edificar que cases. Sí que ja existia el carrer de la Rutlla, el de Lorenzana, en el tram que va des de la Rutlla fins al de Migdia, i el carrer Balmes. El fet que aquest darrer carrer existís ja abans del traçat del Joan Maragall pot ser la causa de què, formant ara un mateix vial, tinguin noms diferents.
A poc a poc anaren aixecant-se nous edificis, en el que seria un notable carrer urbà. Un dels primers fou el de l'editorial Dalmau Carles, Pla. Després de la desaparició del baluard s'incrementà la construcció en aquella zona. En els primers anys trenta s'inaugura el col·legi Verd i la Clínica Girona i s'hi anaren afegint alguns edificis unifamiliars o de planta baixa i un o dos pisos.
En aquella operació urbanística s'obrí un ampli parèntesi amb la guerra i la llarga postguerra. De tal manera que fins als anys seixanta no desaparegueren els camps i hortes, i no s'urbanitzaren adequadament els carrers Migdia i Joan Maragall.
Entretant, quin trànsit de vehicles i vianants tenia aquell incipient carrer Maragall? Primerament els carros dels hortolans que a les cinc del matí portaven els seus productes al mercat de la Rambla. Després els camions de les indústries establertes al pla de Palau. Els cotxes i camionetes al servei de l'editorial de Can Dalmau. Pel que fa als vianants, els pocs que residien en la zona. Els que sortien dels carrers reclosos i estrets del centre urbà per esbargir-se i prendre el sol de tardor i d'hivern. Alguns treballadors dels Químics que en lloc de passar pel carrer de la Rutlla preferien usar els caminets per entre camps i hortes, com si fos un passeig. Els treballadors de l'editorial. El senyor Pla Cargol i els seus fills, Pla Dalmau, amb una puntualitat matemàtica, tan puntuals com el més puntual dels operaris de la seva empresa. Ja els anys trenta, metges i pacients de la clínica, professors i alumnes del col·legi Verd. També els dos catedràtics de Matemàtiques de l'Institut que tenien el seu domicili en aquest carrer. El senyor Santaló, que vivia en la casa de color gris adossada a l'editorial, casa ara desapareguda. I el senyor Gener que habitava en un pis de la casa Heras, encara existent.
A mitjan la dècada dels anys quaranta, quan es començaren a habilitar les noves casernes del carrer Emili Grahit, carrer que només era un esbós de via urbana, amb la via del tren de Sant Feliu, i ben poques edificacions., aleshores el carrer Maragall notà l'increment de circulació, amb el pas dels soldats que anaven i venien a les hores del passeig. I també el dels oficials que des dels seus domicilis del centre de la ciutat es dirigien a la caserna. A l'hora del dinar i la del sopar, les formacions de soldats que venien i anaven de Sant Domènec als nous aquarteraments, on hi funcionava la cuina i el menjador.
Els anys seixanta el carrer s'urbanitzà i es reforçà l'enllumenat públic, fins aquell moment gairebé inexistent. I s'anaren bastint nous edificis i obrint establiments comercials. El trànsit motoritzat s'ha anat intensificant. Com també el de vianants. Els que habiten les noves edificacions, els cada vegada més nombrosos metges, pacients i visitants de la Clínica Girona; els també més nombrosos professors i alumnes del col·legi Verd i els del Joaquim Masmitjà. Els clients dels nombrosos establiments comercials de les més variades especialitats. Els que van de pas als també molt poblats carrers de la Creu i Emili Grahit. Però ja no hi ha la que havia estat emblemàtica editorial, ni les casernes, ni són tan generosos els raigs de sol que propiciaven el passeig hivernal.
