El 18 d' abril de 1979 prop de 5.000 ous arrasaren l'Hostal Mallorquines (i jo hi era). Dijous passat el Diari de Girona va publicar a la seva secció de la pàgina 2, «La foto del dia», una imatge amb el seguent text: «Els veïns de Sils celebren el seu tradicional joc dels ous. L' Hostal Mallorquines de Sils va celebrar, com ja es tradicional cada dimarts de Pasqua, la trobada coneguda com a joc dels ous. Antigament, l´endemà de la festivitat de Pasqua, els mossos de les masies cobraven la seva setmanada en ous. Llavors, anaven als bars i se´ls jugaven a un joc de cartes similar al set i mig però que en aquest cas en concret s'arriba fins al 31». Impossible explicar-ho millor en menys espai que un peu de foto. Immediatament em vénen a la memòria alguns records.
Vaig a l´hemeroteca i trobo una entrevista al diari feta a mitjans dels vuitanta al malaurat i entranyable Pau Bardalet, de la família propietària de l'establiment. L´entrevista és d´en Jordi Grau, qui pregunta a Pau Bardalet si hi ha hagut algun conflicte en el joc dels ous. Bardalet diu: «Fa uns anys va haver-hi una veritable batalla campal d´ous. Va ser molt divertit però varen estar cinc dies per netejar tot el local».
Això és exacte, però la desmesura que això va suposar a la realitat es difícil de descriure.
Trenta-set anys després he de reconèixer que és una de les coses més bèsties i divertides que he viscut a la meva vida. Primer he de dir el més important, i és que jo hi vaig ser. En segon lloc, que en l' article que vaig escriure dos dies despres de la batalla (19-4-1979, pàgina 9) vaig omitir l´incident. Avui, doncs, passo comptes amb mi mateix i lamento l´autocensura del passat.
El dimarts 17 d' abril de 1979, en Jaume Font, col·laborador del diari, em va suggerir un article sobre aquest costum, aprofitant la seva amistat amb en Pau Bardalet, en Pau de Mallorquines. Jo tenia dinou anys. A les 9 del vespre, amb en Pablo Garcia Cortés, Pablito, fotògraf del diari, arribàvem a un bar de Sils. Llavors, a Sils, encara es jugava (ara només es fa a l' Hostal Mallorquines). No hi havia gaire gent, només dues taules muntades. Vaig entrevistar el senyor Joaquim Brugués, de 76 anys, que estava guanyant 36 dotzenes d´ous i ens va descriure el joc, un set i mig però que arriba a 31, sense límit en l´aposta per part de qui té la mà, a qui pots igualar pero no superar. Ens va recomanar que anéssim a Mallorquines, «allà es on hi ha l' ambient».
A les deu del vespre arribàvem a Mallorquines. En Pau Bardalet ja ens esperava persopar, perquè «el més fort ve despres de mitjanit». Ens va explicar que tenia preparades 500 dotzenes d' ous (6.000 ous) per vendre als jugadors al llarg de la nit. Cada cartró d'ous, amb dues dotzenes i mitja cadascun -és a dir 30 ous per cartró, igual a 200 pessetes-. Ous que no recomprava, és a dir, que els guanyadors haurien d´acabar duent a casa i que no eren comestibles més enllà de tres o quatre dies, perquè de tant passar de mà en mà es deterioraven. En fi, que certament, després de sopar varen començar a arribar els jugadors que, com diuen a la botifarra, «van forts». En Jaume Font i jo vàrem perdre amb certa facilitat 90 ous cadascún i en Pablito va decidir marxar, fet que va evitar immortalitzar el que va pasar després.
Després d´un parell de cigars havans i whiskis, a les tres de la matinada, els 6.000 ous disposats per en Pau Bardalet estaven ja concentrats als voltants d´una sola taula de sis o set jugadors. Absurdament es va produir una discussió sobre una carta, que si era d'un, que si era d´un altre. I va començar l´embolic. Un va dir: «No em cridis que t´esclafo un ou a la cara». L´altre, un empresari de la comarca va contestar: «No tens collons». Es va produir un silenci. Per què? Perquè tots sabíem que l´interesat tenia realment collons d´esclafar-li.
Així va ser. Primer un, i mentre la clara i el rovell li regalimava lentament, primer per la cella, després pel nas i finalment pel llavi superior, un segon ou petava al mig del cap com si fos un xampú. Durant un minut, la batalla dels ous es va centrar entre els dos afectats, fins que un ou es va desviar, tots el seguíem amb la vista, i va acabar al pit del propietari. En Pau s´hi va tornar. En qüestió de segons els quinze o vint assistents començàrem una guerra de tots contra tots on no es respectava res: primer un ou darrere l´altre, després tot el cartró, fins arribar a la guerra total, sense respectar ni portes, ni parets, ni mobiliari ni res; sense fer presoners, en fi.
Quinze minuts després, quan ja érem irreconeixibles, plens de sucs, relliscant pel terra -en fi, un desastre-, es va decidir anar pels forasters, és a dir en Jaume Font i jo mateix. La persecució es va traslladar als carrers de Mallorquines durant un parell de minuts fins que vàrem aconseguir engegar el cotxe i marxar; fins a l´encreuament ens van perseguir. Un cotxe que va haver de passar l'endemà tres cops, tres, pel tren de rentat. Per la seva part, l´Hostal de les Mallorquines va haver de tancar cinc dies per ser reparat. Amén.
