D'americanes, cues i bates blanques

«Per un moment, tornava a ser la dona professional que ho podia gestionar tot»

06.04.2016 | 08:29

Tinc una amiga que una vegada, fa anys, em va explicar una cosa que em va sorprendre molt i que ara entenc molt bé. Acabava de tenir un fill i treballava des de casa. No recordo exactament què feia però estava relacionat amb les vendes i amb l'esport. El seu fill tenia pocs mesos i el tenia allà al costat, al bressol. M'imagino l'escenari: bolquers, piles de roba per plegar, potets amb restes de verdures a la cuina, xumets per tot arreu, olor de llet i la meva amiga morta de son. Però ella tenia un truc per obviar tot aquest panorama i convertir-se -a estones petites: ara deu minuts, ara mitja horeta- en una gran professional: només s'havia de posar l'americana. No és pas que l'hagués de veure ningú, no, només escrivia correus i parlava per telèfon. Hauria pogut anar en pijama si hagués volgut. Però l'americana l'estirava cap a la vida exterior al nadó. Per un moment, tornava a ser la dona professional que ho podia gestionar tot. Després es treia l'americana i rentava un potet i canviava uns bolquers i ho feia amb tot l'amor del món.

La roba que ens posem és molt poderosa. Quan tenia setze anys vaig treballar en un Pans&Company i us asseguro que quan em treia els meus texans i les meves Martens d'adolescent i em posava aquells pantalons blau marí gens afavoridors i la samarreta enorme i la gorra que em quedava grossa pels costats, immediatament em passava una cosa que tenia a veure a fer-se petit i a tenir una mica de vergonya. Durant els primers anys de carrera vaig treballar a la llibreria d'El Corte Inglés: allà m'havia de treure la roba d'universitària per posar-me una faldilla de tub, unes mitges fines i una camisa rosa i suau i obligadament femenina. Allò també feia que em passessin coses, que ara no tenien a veure amb la vergonya sinó amb trepitjar un trosset de vida que encara no volia trepitjar. Si no m'enteneu, poseu-vos unes mitges fines i uns talons i una faldilla de tub per primera vegada a la vida; si sou homes també ho podeu provar i descobrireu tot un univers de sensacions. I així amb tots els uniformes del món. Els qui han fet la mili expliquen que no hi havia persones, només soldats: milers d'individus vestits exactament igual i sobretot amb els cabells rapats. Els metges parlen de l'efecte bata blanca, que pot provocar des de veneració absoluta fins a terror. Hi ha mares que demanen al facultatiu que se la tregui abans que el petit pacient entri a la consulta: són nens que han après que el metge fa por i que s'espanten quan veuen una bata blanca. No hi ha bata, no hi ha metge. És evident. Ho explicava en Quim Monzó en una columna sobre la cua d'en Pablo Iglesias: està condemnat a portar-la durant tota la seva carrera política. No hi ha cua, no hi ha Pablo Iglesias.

Els que treballem moltes hores a casa ho sabem: és important dutxar-se a primera hora i vestir-se de seguida. Com si t'hagués de veure algú. És igual que només et relacionis amb el teu canari. Perquè si treballes en pijama treballes... com algú que va en pijama. Vaig a posar-me una americana immediatament.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema