Abanda de les maleïdes icones grogues que vessen aigua pels ulls, les xarxes socials ens han permès familiaritzar-nos amb conceptes que fins ara semblen més propis d'un conte de Philip K. Dick. Un dels més habituals és «desvirtualitzar», que consisteix a conèixer presencialment aquelles persones amb qui només havies interactuat de manera virtual. És un exercici que té alguna cosa d'inquietant, perquè al capdavall el que fa funcional una interlocució escrita no té per què reproduir-se mirant els ulls d'un altre, però també resulta apassionant perquè hi ha, en el moment que jugues a transcendir les expectatives, un relat sobre tu mateix. Les xarxes socials són una comunitat paral·lela, sobretot per la seva condició d'atzar induït i basat en projeccions d'un mateix que no es corresponen necessàriament amb la realitat. Per tant, quan tens aquest personatge virtual al davant, desapareix qualsevol màscara, i incorreu plegats en una sort de nuesa emocional que posa a prova les respectives identitats. ?Aconse?gueixes, fent aquest pas, traçar la línia que separa la persona del personatge, però sobretot aprens molt de tu mateix, perquè és el moment idoni per sospesar si et perceps com a real o has acabat essent víctima de les seves pròpies disfresses. Al llarg dels anys, es fàcil trobar-se de tot: des d'individus que només cobren sentit «vistos» a través d'una pantalla (segurament perquè en aquest refugi és on més pal·lien les seves inseguretats) i també persones meravelloses que tenen la sàvia actitud de relativitzar el valor real del miratge, mostrant-se ells i les seves rareses sense pretextos ni subterfugis. Al final, això de desvirtualitzar algú només és realment eficaç quan t'adones que aquest altre, a la pràctica, està d'acord amb tu en un concepte essencial: les xarxes són un bon instrument, però en cap cas es poden erigir en un estil de vida. I és per això que estan poblades de milers, milions, de rostres que mai veuràs somriure més enllà de la seva foto de perfil.
