Cartes

Manel Fortis. Olot.

Un dels mals de la societat és voler ser i tenir més que l'altre. Però a vegades això es porta a l'extrem. Quants milions d'euros necessita una persona per ser feliç i no haver de treballar mai més? Dos? Tres? Jo diria que són suficients per tenir una caseta, cotxe, viatjar i gaudir de la vida.

I els que tenen la sort de ser artistes, esportistes d'elit, empresaris, polítics... no en fan prou amb cinquanta milions, i en volen cent. No els gastaran mai tots... ni tan sols els seus fills, però en volen més. I no volen pagar impostos. Això ho deixen pels pobres.

Recordo l'anècdota d'un pobre escriptor que havia escrit un llibre d'aventures on parlava dels volcans i la natura garrotxina, volia presentar-lo i buscava alguna empresa amb força a Olot per patrocinar amb cinquanta o cent euros aquesta presentació. Va pensar en un hotel, d'una cadena important. Li van dir que no al patrocini.

Ara resulta que la cadena d'aquest hotel ja no riu del que feia fins ara, que era amagar diners a Panamà per no pagar impostos.

Aquest escriptor entén perfectament que aquest hotel no ?po?gués donar cent euros, perquè els necessitava per evadir-los fiscalment. L'escriptor recorda i riu.

Mesures al barri

de Sant Narcís

Antoni Maseda Enciso. girona.

Amb data d'avui, 6 d'abril, llegeixo l'escrit que dirigeix al seu diari el sr. Joan Salvadó i Sureda referent al mal estat dels fanals situats al carrer Pare Coll, de Girona.

Defenso totalment l'opinió del Sr. Salvadó, i com ell em sento amb l'obligació de reclamar l'atenció de la Regidoria de mobilitat i via pública del nostre Ajuntament. Tots els que som ciutadans de Girona, encara que vivim al barri de Sant Narcís, creiem que tenim el dret que s'escoltin les nostres reclamacions, sobretot tenint en compte la paraula «perill per al vianant».

Un altre problema que vull comentar és l'estat en què es troben les voreres del C/ Ramon Muntaner, tram comprès entre Pare Coll i avinguda Sant Narcís. Són summament estretes i plenes d'entrades de garatges, motiu pel qual la mobilitat de la gent gran i dels cotxets de nadons és molt perillosa, sobretot en cas de pluja i tenint en compte la gran quantitat de gent i alumnes del FEDAC Sant Narcís que hi passen.

Esperem que algun responsable s'interessi per les nostres reclamacions i faci acte de presència al nostre barri.

Veiem però

no mirem

M. Teresa Prat. banyoles.

Com cada dia arriba l'hora de treure el gos a passeig. Mentre anem aturant-nos ara en un arbre ara en un altre, em poso a mirar al meu entorn, aixeco la mirada i veig, en un balcó, un ancià assegut en una cadira de rodes contemplant el carrer. Va, espavila, Trasto!, li dic al meu gos, i continuem el passeig.

El dia ja clareja però avui plou. Encara que plogui hem de treure el Trasto a passejar. Som-hi! Tornem a fer la ruta de cada dia i en arribar al balcó on ahir vaig veure l'ancià, el torno a veure, avui, però, a l'altre costat del vidre perquè plou. Mentre continuem passejant em pregunto: qui sap quant temps fa que l'ancià és allà? Per què fins avui no l'he descobert? Potser viu sol? Potser el balcó és el seu únic lloc de comunicació amb els altres? Com pot ser? Si cada dia fem el mateix recorregut, com pot ser que fins ara no hagi pogut veure que hi era?

Realment moltes vegades anem pel carrer només veient i no mirant. No mirem la gent que passa, no observem el que succeeix al nostre entorn, no tenim en compte les necessitats dels altres, no busquem alguna cosa al nostre entorn més enllà de nosaltres. Anem atrafegats, pensant en les nostres coses, en els nostres, a vegades, relatius problemes, ens planyem tant de les nostres misèries!... simplement, anem a la nostra! Ara, això sí, quan és el moment de xafardejar no ens en perdem detall.

Cal que aprenguem a mirar i no a veure, cal que estiguem pendents del que passa al nostre entorn, cal que obrim els ulls i el cor al proïsme i no cal que esperem que la televisió ens mostri imatges esfereïdores com les dels refugiats sirians per commoure'ns i adonar-nos que hi ha qui ens necessita.

No juguem

amb la salut

Anna M. Muntada Batlle. Granollers.

És trist i vergonyós alhora que en el sistema públic de salut el 41% dels metges treballin amb ?contrac?tes precaris de menys de sis mesos de durada, fet que comporta una inestabilitat laboral que afecta de forma alarmant la correcta praxis dels centres de salut i provoca cada cop més la posterior fugida al sector privat en cerca de més estabillitat laboral.

És que no importa la salut del ciutadà?

Si us plau, posem-hi fre d'una vegada!