Ciutats aparador

14.04.2016 | 10:01

De fet, està passant arreu, les grans ciutats ja no són per viure o si més no per viure la gent com la majoria de vostès i com jo. El cost d'un habitatge o el lloguer del mateix i els costos associats (serveis, manutenció, transport,...) fan de les grans ciutats espais reservats a uns pocs privilegiats i majoritàriament a turistes. La gent normal s'ha anat arreplegant cap als barris perifèrics o cap els extraradis i cap a les poblacions properes.

Llegeixo una informació d'aquelles que guardes a la pila per mirar-les amb calma. Es una notícia del febrer d'enguany on es diu que Barcelona ja és la ciutat més cara de l'Estat per viure; per cert, Girona surt a la setena posició. Ja sabem que les estadístiques mai no són certes del tot, però es clar que només cal donar una volta per altres grans ciutats del món i veure que gairebé cap ciutadà nadiu viu al centre de Londres, al de París, al de Nova York o al de Hong Kong. Els grans centres de les grans ciutats són espais reservats a oficines, comerços, apartaments de luxe, hotels o estaments oficials i la gent normal ja no viu ni tan sols a prop, fet que limita aquests espais a un simple aparador i a un desert absolut els dies festius o fora dels horaris laborals i comercials.

El mateix passa amb els continguts. Avui ja totes les ciutats s'assemblen, totes tenen els mateixos comerços, els mateixos restaurants i les mateixes cadenes hostaleres, fins el punt que cada vegada fa més mandra anar a segons on, perquè tens la sensació d'haver-ho vist tot.
I si la tendència és cap a la homogeneïtzació urbana i cap a la fugida dels ciutadans, entès com els que viuen a les ciutats, on són aquella colla d'urbanistes, arquitectes i dissenyadors d'espais que als anys setanta i vuitanta ens inundaven amb idees singulars i úniques per fer de cada ciutat un espai irrepetible?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema