Cartes

16.04.2016 | 00:00

Quan se n'adonarà?
Pedro J. Piqueras Ibáñez. girona.
En un moment en què el Banc Central Europeu (BCE) ha anunciat que comprarà actius financers de les comunitats autònomes espanyoles, excepte de Catalunya, i quan la Generalitat torna a incom?plir els seus compromisos de pagament a proveïdors, Barcelona s'ha col·locat en el centre d'un cicle de reunions entre Puigdemont i els líders del PSOE i Podem. Són converses que llisquen cap al perillós pendent de subordinar els interessos dels espanyols a l'intercanvi de suports polítics i econòmics. Sánchez s'hauria de convèn?cer ja que no pot hipotecar la governació d'Espanya amb el suport, tàcit o actiu, del populisme i l'independentisme. Quan s'adonarà Sán?chez que Espanya és alguna cosa més que una partida de mus?

Vocació o nota?
Ànnia Puignau Pont. girona.
Em dic Ànnia Puignau i estic cursant segon de batxillerat. Tinc moltes al·lèrgies (de les quals destaco el gluten, ou i fruits secs) i això ha fet que sempre estigués envoltada de metges.
Ja des de petita va néixer una curiositat en mi de poder ajudar la gent en temes sanitaris, tal com molta gent m'ha ajudat a mi, en el ca?mí de la meva vida. Per aquesta raó, vaig escollir estudiar el batxillerat biosanitari.
El meu somni és estudiar Medi?ci?na i especialitzar-me en pedia?tria. Posaria totes les hores lliures per ajudar la gent, investigaria per ells i faria tot el possible per curar-los però, potser la nota de tall m'im??pedeix realitzar aquest somni.
Estic a punt d'arribar, veig la llum molt a prop. He estat dos anys lluitant amb els colzes sobre la taula i estudiant cada examen com si fos essencial per entrar a la carrera. Però, una dècima pot treure'm les meves il·lusions i esborrar els meus somnis? Sí. Molta gent fa la carrera de Medicina simplement perquè treu bones notes i està valorada. Aquesta dècima podrà ajudar un pacient a millorar la seva salut, o ho farà la vocació del metge?

I la pau, on comença?
M. Teresa Prat. banyoles.
Sovint ens manifestem demanant la pau per el món i invertim gran quantitat de recursos humans i investigacions per poder guarir a aquest nostre món mancat de pau. Sí, demanem la pau, desitgem la pau, però... Què és la pau? És l'absència de conflictes i guerra entre països? És l'exclusió de les armes? És la no violència? És la justícia? És el diàleg? És la solidaritat?
Sí! això és pau!, però la pau va molt més enllà; la pau, no es limita a l'absència de conflictes bèl·lics provocats pels interessos d'alguns sobre el bé comú; la pau, no depèn només dels acords contrets pels representants mundials en les grans cimeres, no depèn només dels esforços dels organismes mundials per defensar els drets de nens, dones i homes sotmesos a la guerra... la pau, ens concerneix a tots i afecta totes les dimensions de la vida humana: personal, interpersonal, nacional, internacional...
La pau, comença en nosaltres mateixos, dins nostre, en el nostre cor, el nostre pensament... La pau neix de la nostra actitud interior. Només si nosaltres estem en pau, podem donar pau. Avui en dia, el ritme de vida que portem, estressant, ple de nervis i tensions, d'exigència amb els altres i amb nosaltres mateixos, on sovint som injustos, intolerants i incomprensius, fa que perdem la pau interior, fa que perdem la concordança, entre el que pensem, el que diem i el que fem, fa que perdem els papers, i acabem actuant injustament i fins i tot amb exaltació i violència.
La pau és viure en harmonia amb nosaltres mateixos i amb els qui ens envolten; hem d'aprendre a viure la pau començant per nosaltres i el nostre entorn més immediat: a casa, amb la família, a la feina, amb els amics... L'exemple dels pares: no discutir, ensenyar a perdonar, ensenyar a escoltar i respectar, fer agradable la convivència a la llar... No tenir en compte aquell petit malentès amb el company de feina, aquella petita molèstia del veí... Tot això és un primer pas cap a la construcció de la pau. Comencem plegats a construir-la!

1,2,3. Braços plegats!
MARTA PALOMERAS FERRAN.
«Comptaré fins a 3: 1, 2, 3. Braços plegats!». De fons se sent rebom?bori de mainada, crits. La veu adulta continua: «1, 2, 3. Braços plegats!». Amb el cor encongit m'allunyo de la porta. Entrem a l'aula del costat -en aquesta sí que ens hi conviden a entrar-. Nens i nenes en silenci asseguts en fileres i que miren el clatell del de davant, o la mestra, o la pissarra. No hem reculat en el temps ni som a l'època franquista. Som al 2016 i aprofitem les jornades de portes obertes per treure el cap en alguna escola. Particularment, aplaudeixo els infants que s'han resistit a posar-se amb els braços plegats i no han aprovat aquell menyspreu ni aquella falta de respecte. A a?quells infants se'ls estava maltrac?tant. Aquelles paraules i aquell to i volum de veu violents justificarien sens dubte -i només faltaria que no fos així!- l'acomiadament del cap de secció de ?qualsevol empre?sa. Per maltractament. I, en aquest cas, a aquell adult el paguem entre tots perquè és un professional i té un paper molt important -per sort, no decisiu- en l'educació dels infants. I si en una empresa hi llegíssim cartells d'aquest tipus? «Pujar les escales en ordre i silenci. Racó de pensar. Aixecar la mà per demanar el torn de paraula. Seure en silenci i cadascú al seu lloc. Demanar permís per aixecar-se. Fer la fila ben feta». Malgrat tot, vull ser optimista. Hi ha escoles i mestres -pocs però cada vegada més- que apunten per un model d'escola diferent. Els crits hi són història. I els premis i els ?càstigs. ?També la imposició de silenci i d'ordre i les classes magistrals. Allí hi regna un ambient còmode i de respecte, on tothom aprè de tots els altres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema