El món dels negocis té tanta necessitat de legitimar-se que cada cop dissimula menys les seves carències. Així ho sosté la filòsofa d'origen italià Michela Marzano quan recorda que l'any 2008 va acabar amb una sèrie de disfuncions econòmiques que la terrible crisi que patim des de llavors s'ha ocupat d'enfocar amb una llum ben potent. D'aquesta manera hem constatat que el sistema a partir del qual s'articula la societat no és coherent. La desconfiança del treballador mitjà s'ha incrementat respecte a la seva empresa, per la disparitat de sous entre empleats i directius i per la contradicció entre la remuneració d'alguns d'aquests grans executius i l'estat de salut de la seva organització. Només les institucions financeres, els mecanismes i entitats de control, els partits clàssics i l'Administració han ocupat llocs més baixos en l'escala de l'estima dels ciutadans. En paral·lel, el poder econòmic ha teixit l'argument amb què avui disfressa la seva forma clàssica de procedir. En crear l'ètica dels negocis, l'oligarquia emergeix com un actor moral, el qual s'empara en una estratègia ja vella que només busca calmar l'opinió pública tot distreient la seva atenció.
