Manifestos i declaracions

24.04.2016 | 00:00
Manifestos i declaracions

Al nostre país sovint es projecten davant de l'opinió pública manifestos o declaracions que s'acompanyen d'adhesions. Crec sincerament que ens n'hem de felicitar perquè són l'expressió d'una societat viva i dinàmica, que defuig la indiferència o l'apatia i que s'esforça a visualitzar les seves preocupacions compartides. Remetent-me a alguns de ben recents, n'he llegit sobre la qüestionable reacció europea davant de l'arribada de refugiats procedents de Síria o Iraq, sobre la situació del català i del castellà a Catalunya i el marc que n'hauria de regular la convivència en un futur estat independent o sobre les desencertades afirmacions de Félix de Azúa amb relació a l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Trobo que ens dignifica demostrar sensibilitat i esperit crític davant del daltabaix dels qui fugen de la guerra, davant de les incerteses sobre el futur del català o davant de la desqualificació de dones que ocupen càrrecs institucionals. No tan sols és saludable, sinó de fet del tot necessari el debat obert que confronti idees i arguments sobre temes que incideixen en el model de societat. L'expressió lliure del pensament és una condició indispensable per a una veritable democràcia. No hi ha maduresa política des de la por o la imposició del silenci. Això sí: hem d'intentar evitar la confusió entre diàleg i polèmica, entre afirmació del propi punt de vista i la negació per principi dels possibles fonaments del punt de vista aliè. Defensar una opció no pot ser equivalent a imposar-la o a deslegitimar-ne qualsevol altra. M'estimo més enraonar que discutir i em fa l'efecte que hi tendim en excés, a la discussió apassionada. És cert que de vegades els manifestos poden desencadenar conseqüències imprevistes, derivades dels arrengleraments a favor o en contra que provoquen, on hi ha el risc que els matisos es dilueixin o directament desapareguin. Però ens interpel·len i ens ajuden a avançar. Fa pocs dies des del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), la Fundació Catalunya Cultura i l'Ateneu Barcelonès es va convocar un acte en suport al mecenatge cultural, afeblit, arran dels efectes de la crisi, per la desviació cap a iniciatives socials de recursos que abans es destinaven a projectes culturals, obviant que, sense negligir l'atenció de les urgències socials, no hi ha cohesió ni progrés social sense una aposta clara per la cultura, que ha estat víctima de la reducció del consum, de la limitació dels pressupostos públics i d'una legislació que, en lloc de protegir la cultura, l'ha sotmesa a un tracte tributari asfixiant. N'ha sorgit una declaració que reclama una nova llei de mecenatge, que estimuli la implicació del món empresarial i de la societat civil en iniciatives culturals. Confiem que aconsegueixi sumar voluntats i, sense esperit d'atrinxerament, esdevingui un revulsiu perquè el conjunt de la societat prengui consciència de la importància del mecenatge cultural i els legisladors adoptin finalment les mesures que permetin de disposar d'un marc jurídic adequat que l'afavoreixi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema