Quines polítiques LGTBI+?

Aquest 12 de maig tornem a decidir quines majories gestionaran el govern de la Generalitat de Catalunya, un bon moment per repensar les prioritats dels diferents temes. En el cas de les anomenades polítiques LGTBI+, hi ha grups que ja han mostrat la seva LGTBI-fòbia institucional, com el PP i Vox i les seves polítiques contra la llei trans i LGTBI en el parlament de Madrid, o el Pin parental de Múrcia entre d’altres. La resta més o menys fan referència en els seus projectes a polítiques LGTBI+. Però des del moviment LGTBI+, quins poden ser els eixos necessaris per poder avançar en drets i llibertats? Una prioritat clara, de calat estratègic, és el tractament de la diversitat sexual i de gènere en l’àmbit educatiu. Si el famós informe PISA del 2023, ens indicava la necessitat de millores en la comprensió lectora i en la ciència, caldria posar també l’accent, no solament en l’assoliment de coneixements tècnics científics, sinó en la formació de ciutadans i ciutadanes. Que els centres educatius siguin també formadors de persones respectuoses amb la diversitat social, hauria de ser una inversió de cara al futur, per tenir societats més cohesionades i al mateix temps més obertes. Necessitem que la pluralitat de la realitat humana en tota la seva diversitat sigui codificada com un fet positiu. Els centres educatius han de tenir plans concrets per a la diversitat i no ser neutrals davant dels missatges d’odi, ni de l’assetjament LGBTI-fòbic, per a això calen recursos i personal.

Una altra prioritat de cara a polítiques LGTBI és el món laboral. Diferents estudis coincideixen a dir que més del 30% de les persones pertanyents als col·lectius LGTBI+ enquestades consideren que la seva orientació sexual o identitat de gènere és un desavantatge enfront d’altres candidats amb les mateixes qualificacions. Recordem que el 2 de març del 2023 va entrar en vigor la Llei 4/2023 del 28 de febrer per garantir la igualtat i els drets de les persones LGTBI. Es va incloure així una nova norma per a l’any vigent que demana desenvolupar un Pla LGTBI, obligatori per a totes les empreses de més de 50 persones treballadores, amb termini fins al 2 de març de 2024 per dur-lo a terme. L’administració catalana, dins de les seves competències laborals, hauria de fer complir la normativa, i posar també especial interès en la prevenció dels riscos psicosocials que podem patir els membres de les comunitats LGTBI+ a la feina.

Un punt i a part és la necessària política inclusiva i d’acompanyament que necessiten les persones trans, davant de la clara transfòbia que es viu en el món laboral, i que històricament ha expulsat a les dones trans de les feines ordinàries, obligant moltes vegades a situacions de precarietat laboral, arribant molts casos a deixar solament la prostitució com a sortida de supervivència.

Un tercer apartat són les normes punitives. Tot i reconèixer des de diferents àmbits jurídics que el càstig en exclusiva no és la solució de cap problema, en el cas de l’LGTBI-fòbia la necessitat de règims sancionadors en l’àmbit administratiu i lleis penals punitives són una necessitat en part per reparar a les víctimes i en part per acabar amb la sensació d’impunitat dels agressors. L’acompanyament a les víctimes, facilitar la denúncia i l’agilitat en les sentències són prioritats en aquest àmbit.

Fora d’aquests tres punts encara queden més temes impossibles d’enquibir en aquest article, entre ells la necessària visibilització de les persones no binàries, les dificultats de les persones LGTBI que cerquen refugi de països on són criminalitzades o fins i tot executades, o la necessària mirada interseccional on es reconegui i visualitzi com s’entrellacen diferents discriminacions, com pot ser el de les persones racialitzades o en perill d’exclusió social. Encara hi ha molta feina per fer, i aquest 12 de maig hem de decidir qui la farà.

Subscriu-te per seguir llegint