LA FOTO I LA VIDA

28.04.2016 | 07:27
LA FOTO I LA VIDA

L'abundància d'estris que capten fotografies, sovint en mans de gent molt, però molt jove, convida a posar atenció a l'art de concedir als nostres records un tast d'allò que ens sembla perdurable. La fotografia, avui de gran penetració social, compta al nostre país amb una històrica aportació. El francès Daguerre patenta el seu invent, dit daguerrotip -després, fotografia- l'any 1839. Un seu col·laborador és el català Ramon Alabern, el qual realitza la primera fotografia que es fa a la Península Ibèrica: és la façana de l'edifici de la Llotja,a Barcelona. L'Acadèmia de Belles Arts va ser la promotora d'aquella primícia. Ben aviat l'excursionisme català, en els seus inicis, s'engresca a captar imatges dels escenaris naturals visitats. Ambdues afeccions, exursionisme i fotografia, són destinades a somnis inseparables i creacions d'alta qualificació. Ben curiosament, les primeres fotografies mostren paisatges, únicament, sense figures humanes; qui sap si era pel gran respecte que inspirava llavors la mateixa naturalesa. És l'any 1920 quan comencen a aparèixer els excursionistes als paisatges retratats; aquesta fita també porta ressonància catalana perquè la primera vegada que apareix gent a les muntanyes és una foto del Montseny, a la cresta de les Agudes i el Turó de l'Home. L'excursionisme es veu així implicat a la crònica dels avenços d'aquest país, com un testimoni més d'aquell moment històric de la Renaixença.
El mateix Daguerre, en una instantània feta ara, posaria cara d'estranyesa davant el panorama actual de la fotografia, amb totes les seves possibilitats. Gràcies a uns quants avenços la fotografia permet la màgia d'un clic en condicions increïbles. Però més enllà de tota la tècnica, el fotògraf continua buscant l'esperit de les imatges, que pot ser diferent en cada angle de visió i enquadrament, el joc de clarors i ombres, els somriures naturals o aquells altres, d'obediència... I sempre, estimats fotògrafs que espereu el moment, sempre abans del clic que hi hagi una dosi de paciència, com aquella de Michel Nichols, fotògraf de National Geographic, que va esperar vint-i-un dies dalt d'un arbre per fer una foto d'un goril·la, a l'Àfrica occidental.
Quan la fotografia va anar fent arrels, molts dels seus afeccionats es varen endinsar en els secrets del revelat, que suposava el ritual del quarto fosc amb escassa llum vermella i uns preparats químics. Jo vaig tenir la joiosa oportunitat de veure-ho fer al meu pare i puc deixar constància que la il·lusió d'aquell procés quedava ben fixada, tant com l'hiposulfit de sodi fixava les imatges a les plaques de vidre. D'aquell mateix temps, Joan Masó i Valentí, pioner del gloriós blanc i negre de les primeres fotos de muntanya, va deixar un puntual escrit que esdevé valuós testimoni: «Treure les plaques del xassís i posar-les al revelador em dóna la sensació d'una estrena i que les agafo com si les amanyagués; aquests vidres han recollit les meves impressions i jo els he encomanat la seva guarda, i ara ve el moment de provar llur fidelitat. Semblen poncelles que es vagin esbadellant. Cada placa és un formós penjoll de raïm que donarà un bon glop de vi. En altres dies els parents i amics seran convidats a provar-lo».
El pas del temps i l'allau de la tècnica han arraconat alguna traça i alguna il·lusió. Però la conquesta de les vibracions de la creativitat ha de continuar entre cares estimades, paisatges únics, contrastos i meravelles de la natura, pobles irrepetibles, tot allò que contínuament convida a l'enaltiment del mitjà de la fotografia, cada dia més a les nostres ordres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema