extorsió

30.04.2016 | 00:00
extorsió

"Tots van acceptar l'extorsió
i van pagar el que se'ls demanava. Tots la van acceptar sense
dir ni piu, sofrint en silenci
com els usuaris d'Hemoal"

La visió conspiranoica de la vida sedueix molta gent. I per això es parla dels grans bancs i de les grans empreses de l'IBEX com si fossin criatures mitològiques, alguna cosa així com l'hipogrif d'Astolfo o el gegant Caraculiambro, senyor de l'ínsula Malindrania, amb els quals creia enfrontar-se el pobre Don Quixot. I segons aquesta visió conspiranoica molt estesa entre nosaltres, aquestes empreses i bancs decideixen governs, trien candidats a la seva mida, es reuneixen en conclaves secrets per dictaminar què és el que es pot o no es pot fer en un país, i al final acaben controlant el món. I sí, és molt possible que hi hagi alguna cosa de veritat en tot això.
Però aquests dies hem sabut que els grans bancs de l'IBEX han estat pagant, durant els últims quinze anys, uns 3,7 milions d'euros a un senyor que no era més que un extorsionador que deia representar els usuaris de la banca. I sense dir ni piu. I sense atrevir-se a fer res, com si fossin velletes espantades. Però anem a veure: si aquests banquers eren tan poderosos, si feien i desfeien governs, si controlaven jutges i polítics, com ha estat possible tot això?
Perquè el més cridaner de tot plegat és que l'extorsionador no semblava un geni malèfic amb una intel·ligència sobrehumana -una barreja entre Rasputín i Fu-Manxú-, sinó més aviat un paio vulgar, més aviat del piló, d'aquests que es veuen venir només de tenir-los davant. I l'historial d'aquest personatge tampoc era com per inspirar gaire por. Antic ultradretà de Fuerza Nueva, havia estat condemnat quan era jove per un assalt a mà armada (i a una marquesa, ni més ni menys, a la qual li va obrir un trenc al cap d'un cop de culata). En vista que vivim en un país molt estrany, la condemna per aquest atracament va ser molt lleu i es va saldar amb uns pocs mesos de presó. I més tard, després de passar per una Facultat i fundar un bufet d'advocats, aquest senyor va iniciar la seva carrera de cobrar extorsions fent-se passar per defensor dels més febles (està vist que hi ha una llarga tradició entre els estafadors i els xarlatans i els engalipadors que diuen defensar els més febles). I sense més mitjans que l'amenaça d'exercir l'acusació particu?lar o de publicar les males pràctiques bancà?ries, alguns bancs pagaven a aquest senyor un milió d'euros a l'any; altres li'n pagaven la meitat, 600.000; i altres bancs i caixes, menys encara, és a dir, 300.000 euros, que segueix sent una bonica quantitat. Com és normal, l'extorsionador havia aconseguit una fortuna. I apareix ben citat als papers de Panamà, faltaria més.
O sigui, que aquestes criatures totpoderoses que controlaven governs i enfonsaven països i creaven les crisis econòmiques a conveniència per guanyar encara més diners dels que ja tenien, cedien com pàrvuls terroritzats davant un senyor que només els amenaçava de posar-los querelles, i que a més era un antic ultradretà que tenia una condemna prèvia per atracament a mà armada. Es veu que a cap d'aquests banquers omnipotents se li va ocórrer denunciar-ho davant els governs o els jutges que se suposava que controlaven o que fins i tot nomenaven al seu gust. Ni tampoc, i això sí que és estrany tenint en compte la mala fa?ma que tenen, a cap d'aquests superhomes de l'IBEX se li va ocórrer buscar una alternativa més expeditiva per lliurar-se de les extorsions. Algú, per exemple, que convencés l'extorsionador, mitjançant una enèrgica tècnica persuasiva, dels avantatges d'ordre intel·lectual i moral i també fisiològic que li reportaria abandonar la seva molesta activitat. Un eficient equip de professionals en tècniques persuasives. Colombians. O alba?ne?sos. Una cosa així.
Doncs no, no va passar res d'això. Tots van acceptar l'extorsió i van pagar el que se'ls demanava. Tots la van acceptar sense dir ni piu, sofrint en silenci com els usuaris d'Hemoal. I la radiografia social que retraten aquests fets és com per posar-se a tremolar. Primer, perquè demostra com de febles i puerils són les teories conspiratives. I segon, perquè ha posat de manifest una covardia i una falta de capacitat de resistència entre els més poderosos, -és a dir, entre les nostres elits- que diu ben poc de nosaltres com a societat. Si els poderosos són així, si els que manen i controlen són així, si les nostres elits econòmiques són així, com serem els que no tenim mitjans ni poder ni res de res? Com no ens hem de deixar trepitjar pels que es poden permetre fer-ho? I com no cedirem davant les amenaces i els abusos dels que no tenen escrúpols o es creuen amb dret a dominar els altres?
El panorama que pinta tot això és desolador. A un costat, a l'extrem de dalt, els ?suposats totpoderosos amb contractes blindats i dotzenes de milions en els seus comptes corrents que no són capaços de fer front a un extorsionador d'estar per casa. I a l'altra banda, per sota, els suposats tribuns de la plebs que només creuen en teories conspiratives i que tenen un pèssim coneixement del món i de la vida i de la realitat econòmi?ca. Mal assumpte, es miri com es miri.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema