Al final les previsions s'han complert i el proper dia 26 de juny el poble espanyol està cridat a les urnes per elegir, de nou, als membres de les Corts Generals. De res han servit els 25.350.447 vots per al Congrés dipositats el passat 20 de desembre. Igualment inoperants han resultat els 24.869.217 que van anar a parar al Senat. I el mateix es pot dir dels quatre-cents milions de paperetes que es van imprimir. O dels més de seixanta-sis milions de sobres que es van encarregar. O de les més de cinquanta-set mil meses electorals que es van constituir. O dels més de noranta-un mil agents de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat que es van mobilitzar durant aquella jornada. O dels més de cent trenta milions d'euros gastats en aquests comicis. Tot això sembla haver servit per a no-res, ja que els partits polítics no han estat capaços d'arribar a un acord. Els diputats no han aconseguit prou suport per consolidar un programa de govern, de manera que no queda més remei que tornar a començar.

No obstant això, encara que a simple vista ho sembli, en realitat no estem exactament en el mateix punt de partida. La població acudeix ara a les urnes amb un major nombre de dades que han de ser objecte de valoració, per tal de decidir el sentit del seu pròxim vot. En aquests mesos han passat moltes coses. Potser massa. Tant els partits com els seus líders s'han retratat amb els seus comportaments. Aquests més de cent trenta dies de notícies polítiques i judicials, de votacions al Parlament, de negociacions, de declaracions i també de silencis, han de ser enjudiciats i qualificats pel cos electoral. Tant les enquestes com els analistes apunten que la sensació de cansament i afartament en la ciutadania derivarà en un augment de l'abstenció. Potser estiguin en la veritat i que aquesta conseqüència resulti fins i tot comprensible. De fet, en el nostre ordenament jurídic l'opció de no anar a votar pot entendre's com a expressió d'una determinada voluntat política susceptible d'empara davant els Tribunals.

No obstant això, convé efectuar dues matisacions a aquesta postura. La primera, que no és equiparable al passotisme despreocupat de bona part de la població. I la segona, que no eximeix els abstencionistes de la seva quota de responsabilitat en els resultats electorals que finalment es produeixin. En relació amb el primer grup (els passotes), la pitjor postura davant d'una situació d'incertesa i d'adveniment d'un moment crucial per al futur d'un país és la d'acotar el cap, mirar cap a un altre costat i desentendre's del problema. Amb aquesta conducta, es participa activament en el descrèdit del model representatiu. Pel que fa al segon (els abstencionistes convençuts i amb arguments), seran tan coautors com els mateixos votants del destí a què ens aboqui l'escrutini. Passi el que passi, les majories que s'obtinguin i les polítiques que es facin a partir de llavors seran conseqüència de la decisió, tant dels que introdueixin la papereta a l'urna, com dels qui prefereixin quedar-se aquest diumenge a casa seva.

Al meu entendre, un considerable percentatge de culpa del descrèdit de la classe política i de la desafecció entre la societat i els seus càrrecs representatius, s'ha d'atribuir a la mateixa ciutadania. Són massa anys desentenent-se dels assumptes públics, diverses dècades de deixadesa davant la responsabilitat cívica que implica la democrà?cia, nombrosos individus vantant-se de l'absència total de formació i d'informació enfront del que passa al seu voltant. I, sobretot, una manifesta, nefasta i preocupant absència d'exigència crítica cap a la tasca dels nostres governants, unida a una incomprensible manera d'entendre la lleialtat ideològica en clau de submissió jeràrquica a un cap de files. Totes aquestes anomalies ens han conduït al punt en què ens trobem actualment.

Per tant, resulta més que mai imprescindible que el nostre futur no sigui producte del desinterès, sinó de la decisió reflexiva i meditada, sigui votant o no votant. En una escena de la pel·lícula Leones por corderos, un professor universitari intenta convèncer un alumne desmotivat perquè s'impliqui més activament en la resolució dels problemes socials amb aquestes paraules: «S'alimenten de la teva teva apatia, de la teva ignorància. Planegen estratègies amb això. Aconsegueixen el que volen amb això». No caiguem, doncs, en la desídia i en l'apatia, i meditem les nostres accions, siguin actives o passives, amb rigor.