Paradoxes i eleccions

«La classe política nacional ha decidit tenir el país en funcions durant nou mesos, tot un embaràs sense iniciatives de govern,
fins al setembre si Déu vol»

06.05.2016 | 09:34

Hi haurà eleccions. Pel que sembla, Mariano Rajoy, com a bon gallec, estava en contacte amb algun boirós àugur i ja intuïa la mateixa nit del 20 de desembre passat que estàvem abocats a nous comicis. En un parell de setmanes podríem haver arribat tots a la mateixa conclusió i haver-nos estalviat més de cent dies d'estèrils anades i vingudes, el resultat final de les quals ha estat augmentar el descrèdit de la política espanyola. No ha estat possible: amb l'atur repuntant, l'economia alentida, una autonomia i mitja en estat de preinsurgència i l'arquitectura de l'Estat necessitada d'un bon lífting, la classe política nacional ha decidit tenir el país en funcions durant nou mesos, tot un embaràs sense iniciatives de govern, fins el setembre si Déu vol.

Aquests són alguns dels efectes de la crisi del bipartidisme. Durant aquesta última majoria absoluta del PP, els nous partits, i fins i tot el PSOE van construir un potent i difós argumentari contra els sistemes majoritaris i el bipartidisme. «El repartiment», va arribar a rebatejar Pablo Iglesias el llarg període d'hegemonia PP-PSOE que ha viscut el país entre 1982 i 2015: 21 anys de governs socialdemòcrates i 13 de liberal-conservadors.

Iglesias es referia amb una bona dosi de maquiavèl·lica càrrega retòrica, al període de la Restauració borbònica en què es van alternar ordenadament en el poder els conservadors de Cánovas del Castillo i els liberals de Sagasta. La història va anomenar a aquella alternança el Pacte del Pardo, tan eufònic com el Pacte del Prado del fallit intent per construir un govern d'esquerres a la valenciana i en la pròrroga per part de Joan Baldoví. Ara ens adonem, però, que garantir la governació no és un assumpte tan simple, tal com van descobrir els britànics en temps medievals. El seu sistema, en el model actual, data del 1948; conegut com First Past the Post (el primer que arriba a la meta), consisteix que aconsegueix l'acta de diputat per una circumscripció qui obté més vots, totes les altres paperetes es perden. D'aquesta manera, és molt difícil que no s'obtinguin majories absolutes per governar, encara que ofereix molta més autonomia al càrrec electe enfront de l'organització del seu partit, reservant-se aquest últim, en canvi, la capacitat de coaccionar el líder, encara que sigui primer ministre, com va passar a Margaret Thatcher, persuadida a dimitir en no aconseguir més del 60% dels vots interns en el seu propi partit.

A la tesi del First Past the Post s'ha aferrat Rajoy des del primer dia; en canvi, Pedro Sánchez optava per la suma del segon i el quart mentre el romanç amb el tercer vivia un carrusel d'emocions trobades. Cap d'ells devia conèixer la divertida paradoxa de Condorcet: membre de la facció moderada dels girondins durant la Revolució francesa, el marquès de Condorcet va ser un estimable matemàtic, filòsof i polític de la seva època, ponderat per Voltaire, que va calcular les dificultats per construir majories sensates en un parlament amb més de dues forces polítiques en litigi. El revolucionari pensador va concloure que hi havia una tendència innata al bipartidisme per la inestabilitat que provocava la presència de molts partits a la Cambra.

No és fàcil d'explicar, però l'actual situació política espanyola és tot un exemple pràctic de la paradoxa de Condorcet, teoria que confirmaria de manera empírica anys després el matemàtic Kenneth Arrow. Segim-los: partint de la base que els electors han elegit diversos candidats de manera àmplia (en el nostre cas fins a quatre: a, b, c i d), desconeixem les seves preferències per les aliances que són necessàries per governar, de forma que la suma entre qualsevol d'ells: a + b, o b + c, o b + c + d podria donar un govern no desitjat per la majoria dels electors.

En altres països, la paradoxa de Condorcet se soluciona amb una segona volta entre els dos primers, com en les eleccions presidencials franceses, però en el nostre país els politòlegs que van redactar la Constitució no van tenir en compte Condorcet i no van preveure solucions per als trencaclosques parlamentaris. Aquí ho solucionarem repetint la partida, tot i que amb altes possibilitats que torni a sortir el mateix sudoku. Curiosament, als ajuntaments i autonomies es vénen conformant majories ?inestables sota el remolí paradoxal de Condorcet i ningú s'immuta ni es reincideix amb més eleccions, la qual cosa posa en dubte la qualitat final dels nostres actuals sistemes polítics.

Ara, com si haguéssim caigut a la calavera de l'Oca, tornem a començar. És cert que algunes coses han canviat en aquests quatre mesos per aclarir l'horitzó de la política nacional. Els partits, per exemple, han regatejat amb les seves aliances i rebutjos postelectorals. Ja sabem que (a) està sol, que (b) prefereix a (d) abans que a (c) i, per descomptat, que a (a), i que (d) li correspon. Sabem que els joves cadells del PP han assaltat el poder i s'han quedat sols amb el rei Rajoy, tocat però sense noquejar. Coneixem les insuficiències de Sánchez, mentre la seva íder natural, Susana Díaz, sembla haver tornat a estimar Eduardo Madina... I ja està clar que Albert Rivera va sol, o no? Sabem, per fi, que Iglesias ha enterrat la transversalitat d'Errejón i definitivament es disposa a construir una nova esquerra d'abast mitjà que partint d'un cocido madrileny depèn cada vegada més de l'espai filonacionalista català, basc i gallec per més que disfressat de la Caputxeta Vermella.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema