Gairebé fa un any vaig llegir una necrològica al diari del doctor Carratalá (1918-2015). Va ser el meu primer professor de lingüística (Teoria i Pràctica de la llengua espanyola) a la Universitat el curs 1970-71. M'ordenà el cap per entendre Saussure, Coseriu, Hjelmslev, Chomsky i tutti quanti. He topat amb col·legues que feien escriure signes lingüístics als seus alumnes sense entendre que un signe lingüístic és una realitat mental. Li dec els fonaments del que després vaig poder completar. Era un home rigorós, puntual, afable, amb barba de papà Noel. No perdia ni cinc minuts. Anàvem a la seva classe amb en Jordi Trepat, avui exprofessor i poeta, i una vegada ens va anunciar que el dia menys pensat ens posaria una redacció. Ens hi havíem de mirar. Em sembla que tots dos esperàvem amb candaletes aquest dia. Arribà i, quan ens digué el tema, em va caure l'ànima als peus: "El futbol". Al cap d'un mes va comentar les redaccions i va dir que extrauria mitja dotzena de frases de les millors. Va al·ludir a una del Jordi i a una de meva. Ens vam sentir afalagats tots dos. L'home duia una aurèola de passat misteriós i ningú no s'explicava que, sabent el que sabia, i amb la bona didàctica que emprava, fos un simple professor interí. Si no hagués estat tan tímid i tan novell hi hauria volgut tenir una bona xerrada. L'he feta amb anys de retard.

La necrològica esmentava que havia fet un cordial repàs de la seva vida al llibre Memorias de un piojorepublicano, amb pinzellades gironines. Suficient perquè, malgrat estigués editat a Pamplona el 2007, em proposés d'aconseguir-lo i llegir-lo. Ja ho he fet. Quina vida! Als 17 anys, després d'haver-se educat a l'Institut-Escola de Madrid, estar a punt d'entrar a la Universitat i de ser admès a "La Barraca" de García Lorca, assassinaren el seu pare, coronel socialista fidel a la República, els primers dies de l'Alçament franquista a Madrid. Ell i dos amics afiliats a les Joventuts Socialistes Unificades es presentaren amb d'altres per anar al front del Guadarrama, on ell va ser ferit, fets presoners tots i sotmesos a un judici sumaríssim juntament amb una trentena de persones i escaig que havien caçat. Pena de mort per a tothom, commutada a cinc menors d'edat, entre els quals, ell. Conegué les presons franquistes de Burgos, Fuerte San Cristóbal de Pamplona, Isla de San Simón, Astorga i la Model de Barcelona. Vuit anys, dels 17 als 25. I, a les presons, comencen les pinzellades gironines. El 1940, a Astorga, es presenta a un concurs literari per al setmanari Redención i comenta el que segueix: "Ganó el concurso un catalán llamado Albert Sacrest, natural de Olot (Gerona), tal vez de una célebre familia de imagineros, quien presentó un drama titulado "Buitres", inspirado en "L'ermità Maurici", obra del pediatra y novelista catalán Josep Roig i Raventós. La pieza llegó a representarse con música del director de la orquestina y Sacrest se convirtió en el recluso literato por excelencia del penal de Astorga. Era hombre sociable, de ademanes un tanto dalinianos, que como su paisano ampurdanés ahuecaba la voz cuando creia decir algo lapidario. De él aprendí las primeras nociones de catalán y él me facilitó algunas lecturas en esa lengua que le había enviado su familia aprovechando la buena racha de su ocasional predicamento entre las autoridades carcelarias". Desconec si Buitres rau en algun racó de les biblioteques o arxius olotins, però, si fos que no, seria interessant recuperar aquest text, oi?

Bé, com sigui, Carratalá, en sortir de la Model, no està dispost a perdre més anys amb la mili que li vol imposar el franquisme i malviu en diverses pensions barcelonines, amb la precaució d'anar canviant de lloc per no ser "enganxat" i declarat pròfug, fins que fa diners en un negoci mig d'estraperlo a l'engròs (exportacions-importacions). Això li permet inscriure's a l'Institut del Teatre i obtenir el carnet d'actor (farà un paper a les seves velleses, el 1999, a La lengua de las mariposas, de J. L. Cuerda), casar-se, emprendre una companyia teatral de butxaca, Thule, on perd diners, transformada en Thespis, on en perd més, i, gairebé per entretenir-se comença als 35 anys la carrera universitària. El 1956 obtindria el premi extraordinari de llicenciatura per l'edició crítica i comentari del Libre de l'ordre de cavaylaria de Llull. I es posà a fer els cursos de doctorat. El pla de liberalització d'importacions d'Ullastres li engega el negoci d'exportació-importació a rodar i no va veure altre horitzó que guanyar-se la vida fent de professor d'Institut. Professor de què? Atès que de la matèria que es convoquen més càtedres és de francès, se'n va a viure uns mesos a Montpeller, torna, guanya les oposicions i és enviat a l'Institut de Figueres per al curs 1961-62. Parla molt bé de l'Institut Ramon Muntaner, del seu director Albert Compte i de Joan Guillamet i Tuébols, especialista en bruixeria. Allà en queda un bon record.

Li aconsellen que passi l'estiu a Sant Feliu de Pallerols, des d'on visita la zona volcànica olotina. Compararà els volcans olotins amb el Vesubi i, sobretot, amb l'encara actiu Nyragongo africà, perquè, allà, a la Garrotxa, llegeix en un diari que el govern de la República Democràtica del Congo contrac?tava professors de francès per dur a terme, sota els auspicis de la Unesco, l'ensenyament secundari. Condicions immillorables, casa i doble sou. S'hi presenta, l'admeten i el fan director de l'Institut d'Alberville per al curs 62-63, des d'on fa safaris i excursions als Grans Llacs. Vist que un dels seus professors no cobra l'estipulat, dimiteix de director i és enviat a Kamina, on encara passa un tercer curs, fins que el 1965-66 es reincorpora a Figueres, des d'on participa als concursos de trasllats per anar-se apropant a Barcelona (Mataró, Martorell, el Prat i el 1972-73, al Milà i Fontanals de Barcelona). Catorze anys a l'ensenyament mitjà. Però des de 1967-68, quan era a Mataró, obtingué reducció de jornada perquè gràcies a la ditocràcia de Badia Margarit i Martí de Riquer, havia entrat com a interí al Departament de Romàniques i al d'espanyol. Així, doncs, quan obté la càtedra de l'Escola Universitària de Professorat de Sant Cugat, ja era a la Universitat compatibilitzant les dues feines -va ser quan el vaig tenir de professor- fins a la Llei d'incompatibilitats de 1979. A la universitat va ser un professor estimat i mític.

Encara, a més de passar temporades a Manila, d'on era la seva mare, tindria temps de compatibilitzar les feines universitàries (el jubilaren el 1986), des del curs 1975-76 per a programes d'estudis a l'estranger de les universitats de Califòrnia i Illinois -10 anys, fins al 1986-, simultàniament amb un altre programa, Brethren Colleges Abroad (BCA), del 1977-78 fins al 2000, en que s'autojubilà. Tot plegat li va permetre d'assistir a molts congressos internacionals (el 1973 fou Secretari de la XVIII Conferència Anual de Lingüística a Arequipa al Perú) i el 1976 substituir el mestre Manuel Alvar a la Facultat de Filologia de la nord-americana SUNY d'Albany.

La seva biografia és tot un foc d'artifici d'ironia de la més fina, incloses les notes. Acaba deixant escrites les últimes ratlles de la seva vida. Atès que la Universitat li ha donat l'esperit, en justa correspondència ell deixa el seu cadàver a la Facultat de Medicina però "no se invita particularmente a su disección".