Sembla mentida que la política sigui l'únic ofici en què un fracàs de dimensions desconegudes, públic i notori, no només no té cap conseqüència, sinó que a més té premi. Perquè a tots els càrrecs electes que han estat incapaços de posar-se d'acord per formar un govern a Espanya, se'ls continua pagant el sou i a sobre se'ls dóna una segona oportunitat. I tot això per compte d'uns ciutadans als quals no ens queda cap altra opció que mirar atònits com els que hem triat per pactar, negociar i llaurar-nos un futur millor, es renten les mans en la seva pròpia impotència/incompetència. Fa anys que parlen d'una reforma de la llei electoral, d'abolir les llistes úniques, de segones voltes, etc. I mai fan res, perquè ja els convé l'status quo. Hauríem de promoure una ILP (iniciativa legislativa popular) que pel cas d'haver de repetir eleccions, obligui a plegar com a mínim els màxims responsables dels partits que no han sabut concretar una proposta capaç de generar una majoria de consens. Ja veuríem si aleshores els Rajoy, Sáenz de Santamaría, de Cospedal, Sánchez, Batet, Rivera, Iglesias, Tardà, Homs, etc., arribarien a un acord.
Però si la situació a Madrid sembla un "circ" (com deia l'altre dia el NY Times), la de casa nostra fa pena. Aquí, ERC ha decidit abandonar la conquesta de la República Catalana a canvi de les cadires al Palau de la Generalitat. Només així es pot explicar que hagin decidit no concórrer a les eleccions del 26 de juny amb una única llista sobiranista. Els importa més avançar una molt afeblida Convergència a casa, que lluitar plegats per aconseguir el país a Madrid. Fa ràbia, perquè ho teníem molt a prop. De ben segur que el seu oportunisme els acabarà passant factura -igual que l'oportunisme del tripartit. Però sembla que com que aquell "càstig" durà ben poc, precisament per la puixança conjuntural de l'independentisme, es pensen que la memòria dels electors és curta. Ja s'ho trobaran, però sembla clar que el seu "joc", estratègic en excés, està abocat a causar-los més perjudicis que beneficis, perquè a hores d'ara la independència ja no és qüestió de partits ni d'estats -és una qüestió del poble i el poble vol resultats.
Una actriu molt secundària del vodevil sobiranista és Magda Casamitjana, l'exacaldessa de Roses que finalment sembla haver perdut els favors del seu antic amic Maragall. O almenys les de l'Ernest, que ha anunciat aquest cap de setmana que plega del partit que ella presideix (MES) per discrepàncies amb la (seva) direcció. MES també va renunciar a la candidatura sobiranista i sembla que ella s'anava acostant a Podem. A les portes de la desfeta!
