Cartes

12.05.2016 | 00:00

Millora per a Girona
Joan Pi i Ventós. Girona.
«Del racó en un angle ben fosc, del seu amo potser oblidat, silenciós i cobert de molts trastos, es veia una imatge». Parodiant i sense el degut respecte al gran poeta romàntic Gustavo Adolfo Bécquer, acabo de fer una adaptació d'un lloc de Girona: el «parc Central». Aquí no hi ha «arpa polsosa». Hi ha brutícia que hauria de tenir propòsit d'esmena. «El racó, oblidat, silenciós i cobert de pols» del poeta, què més voldríem que fos pols, és una ofensa per a la Girona oberta als seus ciutadans i a uns visitants amb l'etiqueta de «turistes de qualitat». És cert que les «andròmines i brutícia» són els dipòsits d'una obra pública que «realitza» ADIF. Si l'obra, amb la corresponent llicència municipal, fos d'iniciativa privada, s'hauria mantingut l'estat d'abandonament i irresponsabilitat urbana actual? És imprescindible un control efectiu per evitar una deixadesa tan molesta i depriment. Hi ha d'haver mecanismes ciutadans per combatre aquesta manca de sensibilitat. Sabem que la paraula «crisi» és la tapadora de molts despropòsits administratius. Volun?taris? Seria un insult a la demo?crà?cia, que té en el respecte i la independència d'opinió un dels seus eixos vertebradors. Hi ha tracte desigual en temes d'obra pública? Girona té una resposta. El parc Central que es té després de tants anys d'obres de condicionament de l'estació de l'AVE!
I una altra reflexió ciutadana, que seria desitjable que fos escoltada. Els «sense sostre» de Girona, molts d'ells, passen les nits als vestíbuls de la majoria de les entitats bancàries amb seu a la nostra ciutat. El seu llit de mantes i cartrons denuncia una manca d'atenció ciutadana inequívoca. I una situa?ció d'uns límits deplorables. No s'hi pot fer res per poder ajudar aquestes persones marginades? A La Sopa hi poden fer un àpat calent. Però no tenir un sostre d'abric i de consideració social incre?menta la seva total marginació. De bon matí, caldria passar pels llocs descrits per adonar-se de la magnitud d'aquesta pobresa! Existeix el problema, que no és com el de «la quadratura del cercle», que no té resposta.
La integració i la no marginació han de ser l'ànima de la convivència. És necessari i imprescindible d'intentar-ho. Difícil? No cal dir-ho, molt.
Admetre-ho com a no pos?sible, mai. ADIF i els «sense sostre»: Quins temes tan oposats per cercar una millora per a Giro?na!

No cal esperar a ser «grans»
Valentín Abelenda Carrillo. salt.
Crida l'atenció que la Montse (Montserrat Grases), de la qual el passat dia 27 es va conèixer la decisió del papa Francesc de reconèixer les virtuts heroiques d'aquesta estudiant adolescent catalana, des del llit en què va estar confinada durant els dos últims anys de la seva curta viva, va desenvolupar una extraordinària tasca apostòlica entre les seves amigues i companyes, que visqués tot això en la seva primerenca joventut, de manera que el postulador de la seva causa, oberta el 1962, afirma que no cal esperar a ser «grans» per assolir fites més altes de santedat.
El mateix sant Josepmaria, fundador de l'Opus Dei, Prelatura a la qual havia demanat la seva admissió com a numerària, solia repetir als joves que no esperessin a la vellesa per ser sants... La santedat, en definitiva, no és cosa d'edat sinó d'amor a Déu i als germans fins a l'extrem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema