Unió ha mort. Com ha mort també la branca d'aprofitats que en veure que el vaixell s'enfonsava es van acostar al germà gran perquè els donés protecció. Però el germà gran s'ha cansat de les mateixes estratègies que van haver d'aguantar de Duran anys i panys. Convergència n'ha après a cops de pal i ha decidit que no li prendrien el pèl per segona vegada i menys uns aficionats com Castellà i els seus.

Torno a Unió. Ara és molt fàcil assegurar que tota la culpa la té el que ha estat líder indiscutible fins a pràcticament la mort del partit. No diré que Josep Antoni Duran i Lleida no tingui la seva part de responsabilitat, que la té i és important. Però també és veritat que Duran va fer el que va voler perquè el van deixar.

Tothom a Unió sabia com treballava Duran, cap a on portava el partit, per a què l'utilitzava i com i a qui donava menjar i poder. És una llàstima l'obituari perquè hi havia persones que es van enfrontar a Duran estimant-se Unió i no van tenir el suport de la majoria de militants i càrrecs. Aquests que van callar i abaixar el cap són els grans culpables de la seva mort. Encara que no ho admetran mai.