L'altre dia vaig estar en un dinar amb gent molt diversa. Hi havia un professor d'institut que en les seves hores lliures roda amb els seus alumnes una pel·lícula de zombis (en la seva pel·lícula, els humans es mengen els zombis, cosa que al pas que anem potser sigui una profecia del negre futur que ens espera). També hi havia un mestre que es dedica a fer de contacontes perquè intenta inculcar en els nens l'amor per les paraules ("Una cosa que s'ha perdut completament", em va dir, "i l'escola i els seus pèssims mètodes pedagògics tenen molta culpa d'això"). També hi havia una editora i un empresari, un aspirant a actor que només tenia 15 anys i treballava amb el contacontes fent d'aprenent, i diversos poetes, i dues nenes petites (una jugava a fer-se fotos, l'altra llegia un llibre de poemes infantils), i més gent que no aconsegueixo recordar perquè érem molts a taula. Abans que comencéssim a dinar, algú va suplicar que no parléssim de política. I llavors es va produir una reacció unànime en tota la taula: "No, no, si us plau, res de política. N'estem tots molt farts". I així es va fer. Ningú va parlar de política.
Per què passa això? No ho sé. Si bé es mira, fa mig any tothom hauria estat parlant de política, i a més sense parar. Però ara sembla que la cosa és diferent, i potser això no sigui dolent. Un signe de les societats poc madures i en el fons infantils, i la nostra ho és, és l'excessiu protagonisme que es dóna a la política i al paper que ocupa en les nostres vides. Perquè aquí estem convençuts que la política pot arreglar-nos la vida o destrossar-nos-la, perquè li atribuïm poders taumatúrgics que en realitat cap polític té ara ni ha posseït mai en un estat democràtic (una altra cosa, és clar, són els dictadors). I per això, molts de nosaltres creiem que la política ens pot aconseguir feina, o fer triomfar a la vida, o facilitar-nos una carrera artística si ens dediquem a les arts, o coses més modestes com garantir-nos una pensió digna o obtenir un lloc a la Administració. En les societats madures -que són molt poques- se sap que totes aquestes coses depenen molt més dels mèrits i de les habilitats de cada un; però aquí estem convençuts que no és així, ja que la política ha d'ocupar en bona mesura de solucionar-nos la vida. I això passa també a tota la conca del Mediterrani, des de Turquia fins a Portugal, perquè en tots aquests llocs l'Estat ha passat a exercir el paper que fa diversos segles corresponia a Déu i als seus emissaris naturals, és a dir, l'església, el Rei , l'aristocràcia i els corresponents cacics locals. I ens agradi o no, els ciutadans d'aquests països ens comportem davant la política i els polítics com els pobres pastorets de Fàtima davant la Verge: ens posem de genolls, abaixem el cap i comencem a resar, és a dir, a demanar.
Aquesta fe il·limitada en la política i en la seva capacitat d'influir en tots els aspectes de la vida té conseqüències molt negatives. Abans de res, perquè sobrevalora i, pitjor encara, mitifica les possibilitats reals que té un polític de canviar les coses o de reconduir situacions extremadament complexes. I en segon lloc, perquè va inoculant la idea que els ciutadans no tenen res a fer o tan sols el mínim perquè ja s'encarregarà l'Estat d'ocupar-se de tot. I tot això, per descomptat, és un error que surt molt car en termes de desafecció contra els polítics, sobretot quan les coses no són com havíem esperat. Perquè llavors la mateixa fe irracional que havíem dipositat en els beneficis de la política esdevé un odi igualment visceral que ens fa dubtar de tot el sistema democràtic per igual, al qual acabem culpant d'haver-nos traït o d'haver-nos causat un afront personal, com si d'una manera o altre els polítics fossin els culpables dels nostres fracassos i dels nostres errors personals.
I aquí és on apareix el gran problema del nostre país, que no és altre que l'absoluta absència de realisme polític. Perquè el marge de maniobra dels polítics per gestionar l'economia -que és la qüestió fonamental per a la vida dels ciutadans- és molt limitat, i per molt que prometin i prometin, a l'hora de la veritat tenen les mans lligades. Les varetes màgiques no existeixen, encara que tots nosaltres hàgim interioritzat la idea que els polítics -o millor dit, els nostres polítics, els polítics amb els quals ens identifiquem- tenen una vareta màgica que solucionarà tots els problemes: crear ocupació, augmentar el salari mínim, proporcionar estabilitat, resoldre "el problema català", en fi, qualsevol cosa.
Però això, insisteixo, no és així. Els polítics van a remolc de complicades situacions internacionals i moltes vegades amb prou feines poden fer res. I si són bons polítics -i així n'hi ha molt pocs-, l'únic que es proposen és fer unes poques coses que saben que és a la seva mà garantir: intentar governar amb austeritat i amb eficiència, ser el més honestos possibles, i garantir que els serveis públics funcionin de la millor manera possible, per la qual cosa també necessiten legislar de la millor manera possible. Això és tot. En canvi, aquí tenim polítics que creuen saber-ho tot i que prometen tenir una solució per a tot, quan qualsevol persona en el seu sa judici hauria de saber que això no és veritat. I són aquests polítics els que ens han portat a odiar la política i a suplicar en els àpats que ningú parli de política. Encara que tots sapiguem que el futur que ens espera, si les coses no milloren una mica, s'assemblarà molt a una pel·lícula de zombis, només que els humans haurem de menjar-nos els zombis, i no al revés, com s'explica en la pel·lícula que aquest gran professor està fent amb els alumnes d'ESO.
