OPINIÓ

Vindrà dia

«Com tanta gent que va viure la guerra, la meva àvia no deixava res al plat. I el que és pitjor: no permetia que tampoc l'hi deixés jo. La gana que havia passat, les dificultats sofertes per alimentar els fills, li duien sempre a la boca la frase «Vindrà dia que ho tinguessis»

17.05.2016 | 07:29

Com tanta gent que va viure la guerra, la meva àvia no deixava res al plat. I el que és pitjor: no permetia que tampoc l'hi deixés jo. La gana que havia passat, les dificultats sofertes per alimentar els fills, li duien sempre a la boca la frase «Vindrà dia que ho tinguessis». No suportava que el nét, nascut en època de bonança, rebutgés el que un dia podia trobar a faltar. Ja em tenen a mi a 7 anys, acabat de llevar i a punt d'anar a col·legi, mirant amb desgana el bistec amb patates de l'esmorzar.

- Vindrà dia que ho tinguessis.

I cap a classe, a recitar la taula de multiplicar entre rots d'afartament. El lema, si bé amb certa variació sobre el seu esperit inicial, em va quedar gravat, i d'adolescent aprofitava tota dona que es posés a tret. Mentre els joves «normals» esperaven la princesa dels seus somnis, jo tenia relacions amb tota femella disposada, sense que m'importés el pes, l'edat, la higiene íntima o el bigoti. Molt menys la intel·ligència o la bellesa, o millor dit la total absència de les dues. Si algun amic lamentava els meus inexistents criteris selectius jo li responia amb encongiment d'espatlles:
- Vindrà dia que ho tinguessis.

I sí: quants homes no donarien cinc anys de vida per gaudir avui de l'oportunitat que van rebutjar de joves.

Dissabte vaig dur el fill petit -samarreta oficial tots dos- a la plaça Catalunya per mostrar-li l'eufòria culé. Després d'avisar-lo que no s'espantés de res (crits, petards, càntics, banderes al vent, potser amor lliure sobre la gespa) vam trobar només quatre famílies que vigilaven els nens baixar pel tobogan. Algun, amb la samarreta del Barça. I prou. La bonança dels darrers anys ens ha tornat indiferents? Massa èxits ens han robat l'alegria del triomf? No sé on ha anat a parar l'esperit culé, però jo, que en la postguerra futbolera vaig patir tanta fam de lligues com la meva àvia de pa i arrès en la seva, vaig obligar el fill a saltar, cridar, insultar el Madrid, i li vaig perdonar l'emborratxar-se perquè té sis anys. Mentre, plorant, suplicava que volia anar amb la mama, jo li cridava: vindrà dia que ho tinguessis!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema