La Rambla figuerenca no hauria estat la mateixa sense la successió de cafès que l'han mantinguda viva i vibrant. Durant el segle vint, a les seves terrasses, s'hi alternaven els homes del camp i els estudiants ociosos, els ciutadans endiumenjats amb les tertúlies arrauxades d'artistes i lletraferits.

L'any 2000, el vent de la modernitat va arrencar les marquesines de les cafeteries i, de mica en mica, aquella imatge de conjunt dels nostres bars, tan magnífica, es va anar transfigurant en una estampa més acomodatícia i banal. Ara mateix, el Royal és l'únic cafè que manté vius l'esperit, l'encant i el tarannà d'aquella ciutat petita que se somiava bohèmia, progressista i contracultural.

El Royal, si se'm permet, és molt més important que la Casa Nouvilas. No el podem perdre. A la majoria de ciutats, la gent s'ho pensa vint-i-cinc vegades abans de fotre enlaire un establiment històric. Però als propietaris reals del cafè, no els hauria importat gens esborrar-lo del mapa; per això, emparats pels seus advocats, han fet mans i mànigues per foragitar l'arrendatari, Josep Matas.

És una notícia excel·lent que, de moment, no s'hagin sortit amb la seva. I que la justícia li hagi donat la raó a Matas. De moment, el nostre cafeter podrà mantenir obert el Royal fins a l'u de gener de 2020. Però seria un acte de miopia col·lectiva que, el dos de gener, li fessin abaixar la persiana.

Cal arribar a un acord per evitar-ho. Si volem que la Rambla continuï sent aquella gran cullerada de felicitat, com l'anomenava Josep M. de Sagarra, n'hem de protegir la seva essència. I el Royal, a hores d'ara, n'és un dels seus ingredients imprescindibles.