MIRAMENTS DEL PATRIMONI

19.05.2016 | 00:00

Ser fills d'aquí, veïns, estudiosos, encuriosits, tant se val, tots podem sentir-nos interessats i motivats quan mirem amb atenció aquest recinte de patrimoni arqueològic i monumental que té Girona al Barri Vell. És com una joiosa celebració de la vida. I amb aquesta companyia hem après que el patrimoni és un conjunt de béns que hem heretat dels nostres pares, però que el tenim prestat pels nostres fills. Això, obliga.
Quan han aparegut disfuncions o rareses en el tracte del nostre patrimoni hi ha hagut expressions de rebuig, mostres d'una consciència evident. Un dia es va fer la destrucció dels Xalets Teixidor, obra de Rafael Masó, al carrer de Santa Eugènia, que es varen enderrocar amb nocturnitat; el clam popular, en aquella ocasió, va arribar tard. Un altre dia es va esguerrar la plaça de Sant Domènec plantificant-hi al bell mig unes restes de claustre, i la campanya cívica de protesta sí que va aconseguir la seva retirada. Recordem,també, que ja en plena democràcia, Girona va veure la instal·lació d'un ascensor estintolat al monument del Lleó, davant la plaça mercat, un tema que es va haver de resoldre al tribunal. Més cap aquí, els gironins recordem un fanal estrambòtic a la plaça del Vi, objecte de les crítiques més adverses, fins que un Ajuntament successor es va afanyar a retirar aquell fanal. Un altre joc de nyaus va ser l'estructura El Niu al terrat de la sala municipal de la Rambla. I una col·lecció de cromos monumental que materialment «tapava» la façana monumental de la Pia Almoina, Col·legi d'Arquitectes, el qual va merèixer una seriosa amonestació oficial dels Serveis Territorials de Cultura.
És evident que el mateix patrimoni ens ha creat una consciència, un criteri.
Penso i escric l'article d'avui a les poques hores d'haver-se clausurat la 61a edició de Temps de Flors, que tanta vida porta a Girona i tant de bo porti també una anàlisi crítica i constructiva en aquest moment de justificat enyorament. Fem, abans de res, aquell recordatori litúrgic «la vida no es treu, només es canvia.»
David Marca, un dels gironins que més estimen Temps de Flors, s'ha pronunciat clarament ara mateix demanant una certa reflexió necessària (potser urgent, deixeu-me afegir-hi ) sobre uns punts concrets. Diu ell que «ha arribat el moment de saber dir no a les iniciatives que no destaquen» i que «el mal gust i la poca gràcia guanyen ?terreny». David Marca recomana «saber dir prou al creixement.»
Hi ha hagut enguany, a Temps de Flors, una oferta real, treballada, immensa, de 130 espais, de difícil abast per a alguns visitants. Ara que els gironins tenim els excel·lents moments de la setmana passada hauríem de fer ús de la paraula sota el desig de la participació cívica que se sol invocar des de l'autoritat corresponent. Temps de Flors s'ha configurat màgicament i sòlida com una conjunció de flors esplèndides i pedres d'alta categoria. A la trajectòria de l'esdeveniment hi ha el seu ADN en el monestir de Sant Pere de Galligants. Temps de Flors, el que tenim i ens estimem, no tindria sentit si es realitzés en un descampat; el valor que té, amb 61 anys, l'ha adquirit en l'àmbit arqueològic i monumental del Barri Vell. Ara, sense entrar en detalls de crítica concreta, cal anar recordant la fidelitat deguda a la pedra i a la flor, pensant en l'edició vinent, que ja ha de començar a preparar-se, des d'ara mateix.
A qui pertoqui rebre les felicitacions pels èxits obtinguts, també cal fer-los arribar el prec d'una vigilància intel·ligent i efectiva sobre la qualitat i la quantitat del que es mostra a cada espai, sempre a la balança dels miraments.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema