Fa poques setmanes, Girona ha estat destinació de curiosos arribats d'altres parts del territori que, juntament amb gent local, van voler ser testimonis d'algunes coses relacionades amb una sèrie de televisió que arrasa en les audiències de mig món. Confesso no haver vist ni un dels capítols de les diverses temporades d'aquesta sèrie televisiva. I és que tot i que personalment m'interessa l'estratègia des d'una òptica conceptual aplicada al món empresarial, mai m'ha agradat la violència, ni tan sols la figurada, ni la ficció pseudohistórica o assimilable. Per això mateix tampoc m'agraden les anomenades novel·les «històriques» que tan bona demanda solen tenir gràcies a hàbils promocions de màrqueting. Utilitzar la paraula històrica com a adjectiu d'una obra de creació literària de ficció sempre m'ha semblat estrany i contradictori... i un menyspreu a la callada i generalment rigorosa tasca dels historiadors. I no diguem ja sobre sèries televisives com algunes que emet TVE sobre el passat d'una Espanya inexistent en els temps en què teòricament es desenvolupa la trama.

La realitat històrica, tanmateix, genera cor?rents de turisme anomenat cultural, encara que de vegades sigui de cultureta general superficial, amb turistes la major pretensió dels quals és donar-se un toc de vernís cultural en els seus viatges. Com el mimetisme és contagiós, d'ell es deriva la multiplicació de visites a destinacions, monuments o restes del passat que abans d'algun fet inesperat només interessen una minoria. Però hi ha moments en els quals un lloc es converteix de sobte en objecte d'interès per a àmplies capes socials. Així ha succeït a Anglaterra, des de fa poc més d'un any, amb la ciutat de Leicester, la seva catedral i les restes de qui fou rei Ricard III. Un monarca que, tot sigui dit, va atreure l'atenció literària del mateix William Shakespeare.

En efecte, Leicester ha sorgit com a nova destinació turística per a moltes persones, i s'ha posat de moda. Moda que s'ha vist reforçada encara més després de la tan inusitada com meritòria i merescuda victòria del seu equip de futbol en la Premier League. Abans de tots dos fets, en el que avui és Anglaterra amb prou feines era valorada -pels qui ara acudeixen gairebé en massa a passar-hi una estona- aquesta ciutat que va sorgir d'un assentament romà i després normand i que va deixar de ser-ho oficialment durant diversos segles com a resultat de l'enfrontament entre el braç nobiliari i l'aristocràtic. Però històricament considerada Leicester va ser rellevant en l'Edat Mitjana. El 1265, Simon de Montfort, fill del noble del mateix nom protagonista de la persecució dels càtars molt a prop de casa nostra, va arribar a ser comte de Leicester i va tenir un paper històric en la retallada del poder reial i en la democratització parlamentària tot i que durant un temps també va exercir de dictador.

No obstant això, no són aquests fets històrics els que resulten atractius per als turistes d'ara. El que ha provocat un boom turístic sense precedents cap a Leicester va ser el re-enterrament de les restes de Ricard III. Tot un personatge: maquiavèl·lic, considerat un monstre per alguns anglesos i admirat per uns altres. Duc de Gloucester, de la casa de York, va ser un conspirador que en un entorn de traïcions, assassinats i execucions va usurpar el tron el 1483. Per arribar a monarca, es va enfrontar pel control del poder amb la seva cunyada, la vídua del seu germà, i es va beneficiar de la desaparició dels seus nebots, menors d'edat, dels quals feia de protector dels seus drets dinàstics com a oncle. Poc va durar el seu regnat: poc més de dos anys, perquè Enric Tudor, després Enric VII, va tornar del seu exili a terres de l'actual França i el va derrotar en una batalla en la qual va perdre la vida -tenia 33 anys- després que bona part dels seus aliats el van abandonar. Enric VII va ser molt hàbil i de seguida va aturar la tradicional lluita entre els York i els Lancaster, enllaçant les dues branques mitjançant matrimoni amb Elizabeth de York, filla d'Eduard IV.

Així, doncs, ha estat per un reenterrament de les restes d'un rei controvertit que s'ha disparat el turisme cap a l'abans gairebé desconeguda Leicester. Havia recuperat el títol de ciutat en 1919 i vuit anys després havia obtingut la condició de diòcesi eclesiàstica. Per això, un dels seus temples, l'església dedicada a Sant Martí, fou elevada a catedral. I és precisament en la seva nau central on ara reposen les restes d'aquell Ricard III que en el seu moment havien estat sepultades a una altra església local i que havien estat considerades desaparegudes fins a 2012. Desenterrades, sotmeses a verificacions genètiques i considerades autèntiques, van ser tornades a enterrar amb gran cerimonial fa poc més d'un any. I ara són considerables les quantitats de visitants que acudeixen a Leicester per tal de satisfer la seva curiositat.