FELIÇMENT SóC UNA DONA

21.05.2016 | 00:00

«Moltes gràcies, Santedat, però jo, nosaltres les del meu sexe, passem de tants honors que arriben massa tard i que insulten la meva dignitat i el meu orgull»

Ifeliçment, con deia la meva gran amiga Maria Aurèlia Capmany, i escriptora de molts llibres sobre la nostra condició de ser dones. I tampoc, com ella, no vull ser ni capitana general ni papessa del Vaticà perquè no sóc de la guerra ni de religions radicalment patriarcals. Ni molt menys vull l'almoina papal d'ascendir del càrrec de majordoma al de diaconessa. Moltes gràcies, Santedat, però jo, nosaltres les del meu sexe, passem de tants honors que arriben massa tard i que insulten la meva dignitat i el meu orgull de pertànyer a aquesta especie d'animals protegits, a aquesta colònia universal que des de l'època de l'homo erectus ha estat explotada com esclaves sexuals a mans dels homes que presideixen i manen amb mà de ferro el nostre destí, de cada individualitat anomenada femenina. 
 Però què dimonis els passa ara als progressistes de la nostra societat masclista que comencen ara, tan tard i tan barroerament, que es declaren fidelment addictes a aquesta nova religió de tot el dret de la ciutadania en favor de la igualtat entre els sexes? Quina nova trampa ens preparen perquè, de nou, hi tornem a caure de quatre grapes? Ara que ells fan veure que estan amb nosaltres, amb la nostra lluita pels nostres drets d'igualtat d'oportunitats entre el dos sexes (salaris, educació, llocs de treballs igualment renumerats, poder polític i econòmic, sobretot, etc. etc), resulta que el nou feminisme que esdevindrà d'una vegada per sempre; que el que volem les dones es la nostra independència total envers l'altre sexe, el dominant, i la nostra ansiada llibertat de ser com som i no distingir-nos clarament amb les nostres capacitats i idiosincràcia d'un sexe diferent que no ha nascut per ser igual a ells, sinó millor i més benevol i transformador d'un món mascle que marxa precipitadamet cap al seu ocàs i la seva extinció definitiva i anunciada.
Perquè és una gran mentida secular aquest invent de la nostra lluita per la igualtat entre homes i dones. No volem ser com els homes. Perquè no ens agraden ni ens pertanyen les seves bel·licositats ni les seves ?guerres: «Les dones no estimen la guerra», com diu l'última Premi Nobel. Volem la pau i la paraula i la llibertat. No volem anar al darrere de la paritat en els governs, en les Convencions Internacionals ni a la Banca i que ningú s'estranyi si, posem per cas, en un Consell de ministres hi ha més dones que homes. Volem existir i tenir el mandat de construir un món millor en què ningú pateixi fam, que ningú hagi de desertar espaordit de les seves terres davant de tantes fronteres tancades. Voldríem cridar al món que la humanitat de la nostra espècie singular podria estar en les nostres mans sempre esteses de bat a bat. No. No vull ser diaconessa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema